L'ONU i el Parlament

La legislació està sotmesa a diversos mecanismes de control dels seus textos i continguts que fan judicis d’adequació als principis inspiradors de normes de rang superior, com pactes o convenis internacionals, o en els casos estatals, als seus marcs constitucionals. El mateix poder judicial, en el marc del tràmit d’un judici qualsevol, pot aturar-lo i elevar una qüestió prejudicial al TJUE, o una qüestió de constitucionalitat al TC; es tracta de mers controls d’adequació a la legalitat de rang superior, que busquen que els alts tribunals resolguin la qüestió pronunciant-se sobre la validesa o sobre la interpretació de la norma que genera dubtes.

De principis inspiradors d’aquests textos superiors n’hi ha molts i els coneixem popularment com a drets fonamentals; el dret a la vida, el dret a un judici just, el dret a la presumpció d’innocència, el dret a moltes llibertats com la ideològica, la de culte, la d’expressió, la d’associació; el dret a la igualtat, etc. Aquests drets, provinents de la Declaració de Drets Humans de les Nacions Unides de 1948, els trobem a totes les Constitucions democràtiques, i a normes internacionals com el Conveni Europeu de Drets Humans i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, entre altres cossos normatius.

Pel que fa al control dels reglaments dels Parlaments autonòmics, es poden interposar recursos d’inconstitucionalitat en el termini de tres mesos posteriors a la publicació oficial de la llei (ampliables en determinats casos a nou). Però, què passa quan es tracta d’una part d’un reglament no recorregut dins el termini i en la forma escaient? On queda l’adequació a les normes superiors (si escau) d’un precepte del reglament del Parlament de Catalunya, com per exemple l’article 25.4? La seva modificació, a hores d’ara, passa per un consens polític i una majoria reforçada que no existeix, o per la via del recurs d’empara, que de ben segur que serà interposat per la MHP Borràs quan arribi el seu moment, al resultar imprescindible per poder recórrer als tribunals europeus. Els experts jurídics i els opinadors polítics han parlat, i molt, sobre si realment el contingut de l’esmentat precepte vulnera o no algun dels drets fonamentals abans referits, i de forma especial el dret a la presumpció d’innocència. És aquí on pren rellevància, i molta, el dictamen del Comitè de Drets Humans de l’ONU conegut aquesta setmana, que referma, entre moltes altres coses, el valor i l'abast de la presumpció d’innocència de tot investigat en una causa penal, sense que se li puguin desplegar els efectes d’una condemna fins que no existeixi una sentència ferma que doni per provats els fets punibles jutjats.  

El dictamen és tan contundent com no vinculant, però que ningú no s’enganyi: qui el fa no és qualsevol, és l’ONU i hauria de tenir unes conseqüències a l’altura de l’òrgan emissor. Dit d’una altra manera, no és el mateix que aconselli o opini un expert o catedràtic a títol individual que que ho faci un grup de divuit experts internacionals d’una organització mundial (de la qual formen part en l’actualitat 193 estats) que des de 1945 és referent mundial de pau i concòrdia, i que per tant no genera cap dubte sobre la seva imparcialitat. Tenir en compte els seus criteris és gairebé una obligació en l’ordre del món occidental, tant jurídicament com políticament.

El dictamen va obrir una sortida digna a la mesa del Parlament de Catalunya per reconsiderar la situació de la presidenta Borràs, definint l’abast del dret a la presumpció d’innocència. Només calia que, en aplicació d’un altre dret fonamental com és el dret a la igualtat, s’apliqués exactament igual que a Junqueras, Romeva, Rull i Turull, que a qualsevol altre investigat en una causa penal susceptible que li fossin sostrets els seus drets polítics com a diputat, o presidenta, i amb total independència de les circumstàncies del cas. No és admissible fer distincions de supòsits de fet quan parlem de drets fonamentals i de presumpció d’innocència, perquè el que diu el dictamen de l’ONU és que la vulneració del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics neix de la privació dels drets al diputat, i no pas del presumpte delicte.

Per tant, en fer veure que aquest dictamen no resultava aplicable s’ha vulnerat el dret a la presumpció d’innocència, però sobretot el dret a la igualtat davant de la llei, obviant que absolutament tots som iguals als seus ulls, i que se’ns ha d’aplicar d’igual forma i sense fer cap mena de distinció per cap raó. La política catalana ha perdut una gran oportunitat de fer abstracció entre els seus interessos partidistes (legítims) i els interessos basats en les regles supremes de convivència (imprescindibles).