L’oli puja, els valors baixen

Si veieu gent mirant cap a dalt no és que no vulguin mirar a baix: és que l’oli sempre va damunt. La veritat sura com l’oli. El preu del líquid s’enfila. Ja va camí de la mesosfera. I espera. Mireu. Això ja no és una bassa d’oli. I hem begut oli. I potser també àcid clorhídric. Això ja ha deixat de ser oli en un llum. Potser arribarà a la ionosfera. I es trobarà amb els coets siderals. Sí, així ens quedarem: mirant a l’espai. Patint torticoli crònic. Però amb l’oli cal fer l’esforç de mirar a terra. 

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Si aquests propers dies i setmanes no teniu cap guineu per dissecar, o la vostra vida no té sentit, aneu a veure com cullen olives. D’aquests arbrers de color verd antic. No se sent res. Només els pintes (rasclets) despullen sense parar les oliveres. I les olives caient com paracaigudistes a càmera ràpida a un terra de borrasses. I aquelles saques vídues sobreeixint enmig dels rengs esperant que se les enduguin al molí. Tot això ho fan persones amb anoracs de colors fosforescents esblanqueïts. I folres polars tacats de gasoil i esfilagarsats de les mànigues. Pantalons amples punxats de boletes de mil rentades. Van venir un dia aquí de Mali o el Camerun. I alguns treballen amb el pagès. D’altres fan hores els caps de setmana. Però molts ja prefereixen cobrar partint-se la collita. Volen oli. Però potser ja no per sucar la llesca d’avui sinó la de demà.  

Cargando
No hay anuncios

Aquests xicots de trenta i quaranta anys venen els caps de setmana amb els fills. Que també cullen olives. Xiquets de 10, 12, 14 anys. Fa 20, 30, 40... anys aquests xiquets eren els fills, els nebots del pagès. I mentre els de 10, 12, 14 “d’aquí” avui són a casa mirant una musaranya virtual, o jugant a futbol només per voler ser rics, famosos, milionaris..., aquests altres, per obligació-educació, cullen olives. Esclar que no saben per què ho fan. Perquè els hi diuen, au, cap aquí. Passa’t el dissabte i el diumenge així. Però d'aquí uns dies, unes setmanes, tindran la casa plena de garrafes d’oli. Del millor. I se’l vendran i se’l menjaran. I els altres ni el podran vendre ni se’l podran menjar com ells. I així tornem al cap del carrer. A mirar cap amunt. 

El futur ja s'enriu de les frases fetes. Dels refranys i de tanta ruqueria institucionalitzada i socialitzada. Mentre alguns pertorbats vegetals d’encefalograma pla llegiran això i ja voldran denunciar els pares, per dur xavals a treballar sense contracte ni relacions laborals pactades amb les oliveres i contra l’explotació de la mare terra, el que està passant és que la realitat està canviant: la frase feta, i la llesca feta, de dir “això és de pa sucat amb oli” passa de no tenir cap valor a ser el valor de tot. Valor i valors. Puja l’oli i baixen els valors. Cauen les olives i s’enfila la ignorància líquida i material i total. El futur serà del que sap què és una olivera. 

Cargando
No hay anuncios

Una cosa és una oliva i una altra una idea d’una oliva. No és el mateix poder mossegar una oliva que voler (i no poder) fotre mossada a una oliva. I encara més: no saber que l’oli surt de les oliveres. I és més de més: no voler entendre la importància de les oliveres, de l’oli, del menjar... Perquè qui té la paella pel mànec fa anar l'oli allà on vol. I ara mateix ni paella ni oli. Ni res. Estem passant del fet que dir “haver begut oli” ja no vol dir no tenir remei, que no hi ha res a fer, sinó que és una sort, un miracle. Pregunteu-vos com és que aquests arbres, aquestes oliveres, ho aguanten, ho donen tot. I nosaltres no aguantem i no sabem res. Humanament, tecnològicament, espiritualment estan a anys llum de nosaltres. Són al cel.