"Espanya i Mèxic són pobles germans i ens sembla inacceptable que s'exclogui la presència del nostre cap d'estat". Això ha dit Pedro Sánchez en resposta a l’exclusió del rei per part del govern mexicà a la presa de possessió de la nova presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum. La presidenta ha reconegut que Felip VI no ha estat convidat perquè no va respondre una carta de l’anterior president que l’instava a demanar perdó pel genocidi derivat de la conquesta d’Amèrica. Justament per això és evident que Espanya i Mèxic són pobles germans... forçats. Perquè sí que és veritat que els germans es barallen, però d’aquí a exterminar-se hi ha un pas notable. Una altra cosa són els accidents. Però Pedro Sánchez no ha volgut parlar del tema del genocidi perquè el deu considerar un tema menor. Sobretot si tenim en compte que ha insistit només en l’ofensa que ha patit el rei del seu país. I perquè quedi clar que aquest rei és el que uneix el bipartidisme espanyol, el PSOE i el PP han fet un front comú per defensar una idea molt boja: és molt més ofensiu no convidar un cap d’estat posat per un dictador (si s’hereta el càrrec, s’hereta la dictadura) que no vol reconèixer els crims del passat (la coherència del rei, això sí, és indubtable) que haver comès un genocidi. Però en realitat això no és tan boig si recordem que el 2018, el socialista diplomàtic Josep Borrell va dir que els EUA van arribar a la independència pràcticament sense història i que “l’únic que van fer va ser matar quatre indis”. I sí, com deveu recordar també, després d’això el van fer cap de la diplomàcia europea, càrrec que encara ostenta i que no fa perillar la vida dels indis perquè els quatre que hi havia ja els van matar els europeus que van menjar-se Amèrica. Aquelles paraules, a més a més, i no m’ho invento, les va dir en un fòrum per parlar sobre el futur d’Europa. Queda clar, doncs, que va ser un visionari perquè el present d’Europa sosté el menyspreu per molts dels crims comesos contra la humanitat. O sigui, el progressista Pedro Sánchez va prendre nota del seu company de partit i ha mantingut una continuïtat en el discurs. A qui li importen els indígenes que van ser assassinats durant la Conquista si ara s’ofèn una figura tan democràtica com la d’un rei? I és que per acabar-ho d’arreglar, el president espanyol ha parlat a la 79a Assemblea de l’ONU sobre l’amenaça de les notícies falses i el perill dels extremistes en la democràcia. Abanderat, doncs, de la democràcia més pura, Sánchez ha dit que aquesta “lliura una batalla per la seva supervivència”. Que no hi falti el llenguatge bèl·lic, tan lligat a la democràcia, a les monarquies i a les conquestes. I per facilitar-nos la sàtira, el president d’Espanya ha volgut parlar de coherència per criticar els qui apliquen una doble moral a Gaza i Ucraïna i alertar de l’augment de conflictes armats al món. Tot plegat per acabar defensant un rei que no vol demanar perdó. Coherència de manual. Però a tot això, deixeu-me afegir-hi que tampoc els governs de Mèxic han tingut un tracte exemplar amb els indígenes. Ni els de Mèxic ni els d’enlloc. Que una cosa no treu l’altra. Perquè ja posats, que els ofesos siguin els qui realment tenen motiu per ofendre’s. I que deixin de robar-los la veu, d’utilitzar-los i de tractar-los amb el paternalisme imperialista que els caracteritza a tots. I és veritat que el perdó no soluciona res. Però una mica d’humilitat davant de tanta arrogància potser ens estalviaria uns quants conflictes d’aquests que Sánchez diu que cada vegada n’hi ha més.
