L’oblit del poeta Sebastià Sánchez-Juan (1991)
Peces històriques
De l’article de Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003) a l’Avui (2-II-1991). Avui fa mig segle de la mort del poeta Sebastià Sánchez-Juan (Sants, Barcelona, 1904-1974). El vinent 10 de novembre farà cent-vint anys del naixement. Deixeble de Fabra, va ser dels mestres de català nomenats per la Generalitat republicana. Va treballar de corrector d’estil. Es va iniciar com a poeta a la revista L’Hereu, de les Corts. Ben aviat es vincularia a l’avantguardisme de Salvat Papasseit i Junoy, i contactaria amb J.V. Foix, Miró i Dalí. Retrat a la portada de Poesia Completa (Ed. Claret, 2004).
El recordo, de quan era censor d'espectacles, en el seu despatx de la Gran Via, preocupat críticament per l'índex moral que representa el melic en una dansa serpentina (nomenclatura desapareguda ara del món), quan les coristes o la vedette es movien al compàs d'un dels èxits de l'orquestra Planas y sus discos vivientes o en les intervencions rítmiques d'El Molino. En aquest darrer local hi havíem anat acompanyant Joan Miró, Roland Penrose i, una vegada, amb Vicente Aleixandre en una de les seves estades a Barcelona. Després, acabàrem la vetllada a casa d'Antoni Vilanova. Sánchez-Juan era un deliciós poeta, engavanyat per la censura oficial (ell s'hi guanyava la vida professionalment), escrivint versos d'una sensibilitat i una esveltesa úniques en el panorama literari català. El vaig descobrir en l'antologia memorable de Martí de Riquer, Miquel i Vergés i Joan Teixidor, d'abans de la guerra (1936) i vaig caure, per la seva gran fascinació, dins el seu mirall encantat. [...] En estat de gràcia, era líric, pur, tendre, com quan deia: "Les altes nits en alta mar com ara / la que ara fa ¿oi que són tristes, mare, / les altes nits en alta mar?" Per altra banda, era també un poeta d'una tan alta delicadesa que, sense proposar-s'ho, podia replicar la cita de Rimbaud, com quan moria, precisament com ell, per delicadesa: "No em deu amor, que no sacia, / doneu-me joia per morir." Qui era capaç de dir això en aquell moment (era un fidel creient) tan impregnat d'intel·lectualisme? [...] Hi ha un vers de Sánchez-Juan que diu "les garlandes decoren de tristesa els espills". El poeta diu que "realitat, volia dir això mateix". Volia expressar la melangia que deixa el pas de les coses temporals. Una garlanda de flors que es va marcint a la sala d'un cafè de poble durant la festa major. Però l'expressió ha de facilitar la coneixença intuïtiva de l'art —i, per tant, de la poesia— segons Croce. I això s'obté suggerint més que no dient. [...] He sabut per Pere Gimferrer que Sánchez-Juan deixà unes memòries quan va morir. Per què no s'han publicat? La pregunta és ingènua, perquè a Sánchez-Juan —és sabut— no se li ha perdonat que, vers els anys quaranta, fos un censor (ni que fos de la impudícia). Aquesta és la resposta. No era un censor polític sinó de music-hall, però han pesat les raons polítiques. Després de tant de temps, per què? Això ha fet que Sánchez-Juan, a hores d'ara, no fos citat enlloc (llevat de Jaume Bofill i Ferro) ni la seva poesia estudiada i reeditada. És urgent que això s'esmeni si no volem malbaratar el nostre patrimoni cultural, ara que tant se'n parla. Àlex Susanna em digué fa poc que volia reeditar-lo [ho va fer: Ed. Columna, 1995]. L'animo a fer-ho, i li ofereixo la documentació que tinc. Tal volta així rectificarem una injustícia i redimirem un gran poeta de l'oblit.