L'Iran i la guerra contra les dones

Dos anys després de la mort de Mahsa Amini a mans de la policia de la moral iraniana per portar el vel mal ajustat, el règim dels aiatol·làs aguanta, encara que estigui corcat i el desafiïn al carrer i a les xarxes socials. Les aspiracions de llibertat continuen ben presents, però també l’ecosistema de vigilància que espia, persegueix i reprimeix qualsevol intent de protesta o d’expressió mínimament crítica. 

El poder ha aconseguit contenir l’efecte contagi de les manifestacions però ha perdut una part important dels joves del país. La societat s’esquinça com la família protagonista de Les llavors de la figuera salvatge, la pel·lícula del cineasta Mohammad Rasoulof, ara a l’exili, que retrata el xoc entre un pare conservador, funcionari del règim i membre de l’engranatge repressiu del poder, i les seves dues filles després de la mort d’Amini en plena explosió del moviment Dones, Vida, Llibertat.

Amnistia Internacional ha denunciat la impunitat sistemàtica sobre les greus violacions dels drets humans i els crims de dret internacional que han comès les autoritats iranianes des de l’esclat les protestes el setembre del 2022. Les forces de seguretat del règim van disparar pistoles i rifles d'assalt, van llançar gasos lacrimògens i van colpejar els manifestants amb porres, van arrestar desenes de milers de persones i centenars van morir a causa d’una repressió desproporcionada i impune. El 2023, el país va registrar la xifra més alta d’execucions per pena de mort en gairebé una dècada, i els casos de violència sexual con a arma utilitzada per les forces de seguretat s’ha multiplicat.

Però la resistència continua. Sense xifres oficials ni reconeixement públic, les imatges de dones que es retraten sense mocador són cada cop més presents a les xarxes. El govern de Masoud Pezeshkian ha sortit amb un missatge conciliador aquestes últimes hores que no fa més que reforçar la idea del desacoblament cada cop més evident que hi ha entre el règim i una part molt important de la societat. Els aparells de repressió de l’estat continuen intactes.

Dos anys després de la mort de Mahsa Amini i tres anys després del retorn dels talibans al poder a l’Afganistan, un apartheid de gènere continua marcant la vida de milions de dones. 

Les esperances de les dones afganeses han quedat soterrades sota una allau de restriccions draconianes que busquen silenciar-les i sotmetre-les: sota un estricte codi de vestimenta; sense poder sortir de casa si no van acompanyades per un home de parentiu proper, com el pare, el germà o el marit; excloses de l’ensenyament i del món laboral; segregades als transports públics. Condemnades a la humiliació de la invisibilitat. Sense poder ser vistes ni escoltades.

Al llibre El Islam sin velo, que Nazanín Amirian i Martha Zein van escriure el 2009, reflexionen sobre com les societats han convertit la vestimenta en un instrument per fixar tabús i estructures de domini. Com si els teixits tinguessin la seva pròpia missió moral –diuen les autores–, aquell “vel climàtic” asexuat que, en el seu origen, havia de protegir de les inclemències de les altes temperatures ha acabat convertit en un símbol. Però, en mans de règims opressors, com l’iranià o l’afganès, la seva imposició és un instrument més de coacció i de control. 

La guerra contra les dones, però, no es té en compte mai en els escenaris de confrontació geopolítica. Només cal veure la profunda divisió que hi ha a les Nacions Unides sobre què cal fer amb els talibans. Els Estats Units fa temps que es plantegen que, tant per la seva seguretat com per la seva influència regional, potser ha arribat l’hora de consolidar els vincles amb el règim islamista de Kabul. Del capítol de la retirada caòtica i vergonyosa de les tropes internacionals a Kabul, l'estiu del 2021, s’ha passat al retorn d’una diplomàcia entre bambolines que ha reprès un diàleg intermitent amb el règim talibà. Sota l’epígraf de la seguretat s’enterren massa vegades els esforços per desafiar dècades d'opressió i discriminació per raó de gènere. Amnistia Internacional denunciava a mitjans d’agost, coincidint amb el tercer aniversari del retorn dels talibans al poder, la “inacció internacional” i l’absoluta impunitat que han marcat aquests tres anys de violacions dels drets humans.

L’obsessió per desvincular la defensa dels drets humans dels interessos (geo)polítics despulla les contradiccions permanents de la política exterior nord-americana, europea i dels mateixos països àrabs, com demostra la reintegració simbòlica de la Síria de Baixar al-Assad en una impotent Lliga Àrab l'any 2023, per iniciativa de l'Aràbia Saudita, o que hi hagi països de la Unió Europea que hagin declarat Síria un “país segur” per poder-hi retornar immigrants.