En un moment en què la informació del temps es fa amb dades precises fins als decimals, obtingudes en temps real amb procediments sofisticats, i presentades amb un desplegament gràfic atractiu, m’encanta la fascinació que continua exercint sobre els mitjans de comunicació el campanar del pantà de Sau com a indicador de com va la sequera. Que si s’hi pot caminar per dins, que si l’aigua ja el rodeja, que si ja li arriba a la porta. I, en els anys més feliços, que si en surt la punxa o no en surt la punxa fins a la superfície. On hi hagi la imatge del campanar, no cal que ens posin gaires gràfiques més, que ja hem quedat entesos.
Encara són vius alguns dels últims veïns de Sant Romà, d’aquells que guarden fotografies dels carrers del poble on van viure fins a seixanta anys, de les cases de pedra i teula, i dels ramats pasturant pels prats a tocar del nucli i de l’església romànica mil·lenària, que tant desapareix de la nostra vista submergida sota les aigües com es converteix en l’indicador mediambiental més famós del país quan baixa el nivell d'aigua.
El pantà de Sau s’omple per aportacions d’aigua de diversos vessants del seu perímetre, però si parlem de pluja directa sobre les aigües del pantà, l'octubre del 2023 hi van caure 9 litres/m²; al novembre, 2,4; al desembre, només 1(!). I el tomb ha vingut aquesta primavera, que ha fet honor al seu nom: 72 litres/m² al març; 78 a l’abril; 89 al maig, i 72 en aquest mig mes de juny. Veure aigua a Sau tranquil·litza igual com veure neu a la cara sud del Pirineu. Ara, per si de cas, i tenint en compte que Sau tot just ha arribat al 40%, continuo amb la galleda a la dutxa. I em sembla que ja no la desaré.
