A la ràdio explicaven que un humorista –Jaime Caravaca, que fa feina de teloner al teatre de Madrid on graven La resistencia, el programa del també humorista David Broncano– va ser agredit per un senyor, Alberto Pugilato, un conegut neonazi, perquè va fer un acudit “pedòfil” sobre el seu nadó acabat de néixer. En una foto de la criatura penjada a Twitter, l’humorista va escriure (no tradueixo perquè es vegi el to): “Nada ni nadie podrá evitar la posibilidad de que sea gay y de mayor se harte de mamar polla de negro. Y de negro obrero, nada de futbolistas. Qué sabio es el tiempo, toca esperar". L’humorista, doncs, feia seva aquella profecia que es fa als fatxes, per fotre'ls. Que els fills els “surtin” com més mal o vergonya els faria. No és un comentari “pedòfil”, està parlant de “quan sigui gran”.
I això ens porta, doncs, als límits de l’humor, de nou. Es pot fer broma de tot? Sí. Punt. En aquest acudit, l’humorista fa servir curosament les paraules. Diu “gay” i no diu una paraula ofensiva com “marica”. Però, en canvi, no diu que aquest gai “s’enamori” d’aquest negre obrer o que “se n’hi vagi a viure” o que “hi faci l’amor”. El fet que digui “que se harte” i a continuació esmenti, de manera barroera, la fel·lació que ell faria a aquest negre obrer, suggereix una no-reciprocitat que l’humilia. Per ajudar a connotar la pràctica, no fa servir article després del verb “mamar” i abans de l’objecte directe “polla” (la) ni després de “negro” (un). Això reforça molt més la idea de repetició, perquè li treu la singularitat.
Esclar que amb aquest acudit l’humorista vol denunciar les fòbies, potser ultradretanes, del senyor del fill. El que passa, però, és que l’acudit no li ha quedat d’esquerres. Li ha quedat molt de dretes.
