L’horror de Hamàs també és una lliçó sobre el preu del populisme
Els israelians maldem per entendre el que ens acaba de caure a sobre. Primer vam comparar el desastre actual amb la guerra del Yom Kippur del 1973. Fa cinquanta anys, els exèrcits d’Egipte i Síria van llançar un atac per sorpresa i van infligir a Israel un seguit de derrotes militars, abans que les Forces de Defensa d’Israel es reagrupessin, recuperessin la iniciativa i capgiressin la situació.
Però a mesura que emergeixen més i més històries i imatges horroroses sobre la massacre de comunitats senceres, ens hem adonat que el que ha passat no s’assembla gens a la guerra del Yom Kippur. Als diaris, a les xarxes socials i a les reunions familiars, la gent fa comparacions amb les hores més fosques del poble jueu, com quan els Einsatzgruppen nazis, unitats mòbils d’extermini, van acorralar i assassinar ciutadans jueus durant l’Holocaust, i quan es van fer els pogroms contra els jueus a l’Imperi Rus.
Jo personalment tinc familiars i amics als quibuts de Be'eri i Kfar Aza, i he sentit moltes històries espantoses. Durant unes quantes hores, aquestes dues comunitats van estar sota el control total de Hamàs. Els terroristes anaven de casa en casa, assassinaven sistemàticament famílies, mataven pares i mares davant dels seus fills i agafaven ostatges, fins i tot nens petits i àvies. Els supervivents, terroritzats, es van tancar en armaris i soterranis i van demanar ajuda a l’exèrcit i a la policia, cosa que en molts casos no va arribar fins que ja era massa tard.
El meu oncle de 99 anys i la seva dona de 89 són membres de Be'eri. Tot el contacte que teníem amb ells va quedar tallat poc després que Hamàs envaís el quibuts. Es van amagar a casa seva durant hores mentre desenes de terroristes campaven lliurement i feien una carnisseria. A mi em van comunicar que havien sobreviscut. Conec moltes persones que fa molt poc han rebut la pitjor notícia de la seva vida.
La meva tieta i el meu oncle són dos jueus soferts: nascuts a l’Europa de l’Est en els anys d’entreguerres, ja han perdut un món durant l’Holocaust. Nosaltres ens vam criar amb històries sobre jueus indefensos que s’amagaven dels nazis en armaris i soterranis sense que ningú anés a ajudar-los. L’Estat d’Israel es va fundar per garantir que això no tornés a passar mai més.
Així doncs, com ha pogut passar? Com pot ser que l’Estat d’Israel estigués desaparegut en combat?
D’una banda, els israelians paguen el preu d’anys d’arrogància en què els nostres governs i el comú dels israelians s’han sentit més forts que els palestins i han considerat que podíem ignorar-los. La manera com Israel ha abandonat l’intent de fer la pau amb els palestins i ha ocupat durant dècades la terra de milions de palestins és molt criticable.
Això, però, no justifica les atrocitats comeses per Hamàs, que en tot cas no ha acceptat mai cap possibilitat d’un tractat de pau amb Israel i ha fet tot el que ha pogut per sabotejar el procés de pau d’Oslo. Qualsevol que vulgui la pau ha de condemnar i imposar sancions a Hamàs i exigir l’alliberament immediat de tots els ostatges i el desarmament complet de Hamàs.
A més, independentment de les culpes que s’atribueixin a Israel, això no explica la disfunció de l’estat. La història no és una faula. Més que qualsevol suposada immoralitat, la veritable explicació de la disfunció d’Israel és el populisme. Fa molts anys que el govern d’Israel està en mans d’un dirigent populista, Benjamin Netanyahu, que és un geni de les relacions públiques però un primer ministre incompetent. Ha fet prevaldre repetidament els seus interessos personals per sobre de l’interès del país i ha construït la seva carrera a còpia de dividir-lo. Ha designat persones en llocs clau basats en la lleialtat més que en la seva idoneïtat, s’ha atribuït el mèrit de tots els èxits sense assumir mai la responsabilitat dels fracassos i no sembla que hagi donat cap importància a dir o escoltar la veritat.
La coalició que Netanyahu va establir el desembre del 2022 ha sigut, amb diferència, el pitjor. És una aliança de fanàtics messiànics i oportunistes desvergonyits que han ignorat els múltiples problemes d’Israel, incloent-hi la situació de seguretat, cada vegada més deteriorada, i s’han centrat, en canvi, en assolir un poder il·limitat. Per aconseguir aquest objectiu, han adoptat polítiques extremadament divisòries, han difós teories de conspiració escandaloses sobre les institucions estatals que s’oposen a les seves polítiques i han titllat les elits del país de traïdors que formen part de “l’estat profund”.
El govern va ser advertit repetidament per les seves pròpies forces de seguretat i per nombrosos experts que les seves polítiques posaven en perill Israel i erosionaven la capacitat de dissuasió israeliana en un moment d’amenaces externes creixents. Malgrat això, quan el cap de les Forces de Defensa d’Israel (IDF) va demanar una reunió amb Netanyahu per advertir-lo sobre les implicacions que tenien sobre la seguretat les polítiques del govern, Netanyahu es va negar a reunir-se amb ell. Tanmateix, quan el ministre de Defensa Yoav Gallant va fer un crit d’alerta, Netanyahu el va acomiadar. Després es va veure obligat a reincorporar Gallant només a causa de l’esclat d’indignació popular. Aquest comportament, mantingut durant molts anys, ha permès la calamitat que ha assolat Israel.
Independentment del que es pensi d’Israel i del conflicte israelianopalestí, la manera com el populisme ha rosegat l’estat israelià hauria de servir d’advertència per a altres democràcies d’arreu del món.
Israel encara es pot salvar de la catàstrofe. Encara té una superioritat militar decisiva respecte a Hamàs, així com respecte a tots els seus molts altres enemics. Ara el llarg record del sofriment jueu cobra vida al país. Les IDF i altres òrgans estatals es refan del xoc inicial. La societat civil es mobilitza com mai i omple els múltiples buits que ha deixat la disfunció governamental. Els ciutadans fan llargues cues per donar sang, acollir a casa seva els refugiats de la zona de guerra i fer donatius de menjar, roba i altres articles de primera necessitat.
En aquests moments difícils, també fem una crida als nostres amics de tot el món perquè ens ajudin. Hi ha molt a criticar sobre el comportament que ha tingut Israel. El passat no es pot canviar, però amb sort, un cop s’aconsegueixi la victòria sobre Hamàs, els israelians no només demanaran comptes al nostre govern actual, sinó que també abandonaran les conspiracions populistes i les fantasies messiàniques i faran un esforç sincer per fer realitat els ideals de democràcia fundacionals d’Israel dins del país i la pau a l’estranger.
Copyright Yuval Noah Harari 2023
Aquest article es va publicar originalment l'11 d'octubre al 'Washington Post'