Des del balcó de casa veig els badius d’algunes cases baixes del centre de Badalona i això em fa sentir afortunada. En un dels badius hi ha un ametller –que ara mateix està florit, com correspon– i una magnòlia enorme que al mes de juny ens farà arribar la flaire intensa i dolça de les seves flors. Es tracta d’un petit oasi de silenci i de calma al bell mig d’una ciutat sorollosa i sovint atabaladora. Darrere els vidres, contemplo el núvol blanc de les flors d’ametller en silenci i deixo enrere les riuades de gent que va cap al metro, el transitar feixuc dels autobusos i la remor llunyana de l’autopista.
Tot i que vivim a prop del mar, no tinc el privilegi de veure’l des de casa, i me n’he queixat de vegades. Si deixo anar la mirada lluny, només veig teulades i terrats i antenes i, a l’hora de la posta, cels vermellosos i canviants que em fan acabar el dia de més bon humor.
I ara, des de ja fa unes setmanes, veig que una mica més enllà del pati de l’ametller i la magnòlia, més enllà d’una casa amb jardí i piscina –a l’estiu en sentim els xiscles i el clapoteig–, hi estan construint alguna cosa. En aquesta zona és molt habitual la reforma de les cases antigues de planta baixa, però, per l’estructura que veig des de casa, crec que aquesta serà més alta. Ja fa dies que m’ho miro, amoïnada, perquè va creixent i creixent i no sé quan s’aturarà.
No la tindré gaire a prop, de manera que el meu oasi particular no serà gaire diferent, però l’horitzó quedarà modificat, s’està alçant una façana que interromprà la mirada llarga i tindrem menys sensació de profunditat.
I tot d’una he pensat que aquesta és una metàfora força exacta del que sentim les persones quan estem malaltes o anem perdent facultats: algú ha modificat el paisatge habitual, al qual se’ns havien acostumat els ulls, sense demanar-nos permís. És una transformació que altera la nostra vida quotidiana, probablement el nostre cos o el nostre pensament, una transformació, per tant, íntima, que es produeix sense que l’haguem vist venir i, per descomptat, sense haver-la demanada.
El pare d’una amiga meva, que té noranta-sis anys, ja pràcticament no hi veu. Es tracta d’una discapacitat important, que limita molt la seva vida i que, entre altres coses, l’ha fet renunciar al costum de la lectura. Sort que ell, com tantes altres persones, ha trobat un gran consol en els audiollibres i hi dedica cada tarda una bona estona.
La meva amiga m’explicava, entre l’estupefacció i la tendresa, que d’entre els diversos gèneres literaris de què disposa el servei d’audiollibres, el seu pare tria les novel·les romàntiques. “Tenen menys personatges i els seus arguments són senzills”, argumenta l’home.
Només desitjo envellir amb aquesta serenitat, sabent buscar la senzillesa a tot arreu: a la lectura, als paisatges, a les converses. I perdre els prejudicis i les vergonyes i les manies. Tenir temps d’entendre que la vida és un viatge circular, que ens fa anar molt lluny i molt amunt i molt de pressa, per acabar tornant a casa per simplificar-ho tot. I saber anar-me adaptant als canvis que vagin modificant el meu paisatge.
