L’hora de l’adéu (1999)

Article íntegre de Carles Capdevila Plandiura (els Hostalets de Balenyà, 1965 - Barcelona, 2017) publicat a El 9 Nou (IX-1999). Basat, com va dir ell mateix anys després, en emocions i sentiments del primer dia a P3, vist per un pare. Director fundador de l’ARA, Carles Capdevila compliria 59 anys dimarts vinent, 13 d’agost. Va excel·lir amb tot el seu equip a configurar un nou model de diari i a esperonar una redacció amb una accentuada consciència de l’ètica i dels valors humans i professionals. Com a articulista va innovar en l’actualització de la substància dels clàssics anglesos de l’anomenat “periodisme íntim”. Va conrear aquest gènere amb un toc molt personal: el de l’espontaneïtat amable, positiva i encoratjadora. El text triat avui n’és un bon exemple.

Ell té 33 anys. Ella aviat en farà tres. Els trenta anys d’experiència que els separen marquen les diferències. Ell ha d’inspirar seguretat, serenor, maduresa, Ella encara té dret a estar nerviosa, insegura, tremolosa. És lògic que ella, pobreta, tingui por davant del que no coneix. És natural que ell, tot un adult, sàpiga que no s’acaba el món, només perquè avui la nena comença el curs i estrena escola. Ell li ha explicat tot. Que estrenarà una motxilla nova, i unes tisores, i una bata. Que el pati és tan maco, que la mestra l’estimarà molt, que jugarà i farà amics, que aprendrà tantes coses, que un dia anirà a piscina i un altre farà música. Que hi ha dos tobogans, que la mare l’anirà a recollir a la porta i aniran a berenar juntes, i tornaran a casa i llegiran el conte de les tres bessones… Ella ho ha entès tot. Està mentalitzada. Repeteix les frases que li diu el pare, posa cara de nena il·lusionada i fins i tot arriba a dir: “Papa, quan tu te’n vagis no ploraré”. Ella ha intuït que calia tranquil·litzar-lo, donar-li seguretat, perquè deixés de repetir-li cada cinc minuts que s’ho passaria tan i tan bé. Ell s’ha aixecat nerviós, amb el cor encongit. Ella també. Ell li repeteix, d’esma, per pura rutina, que s’ho passarà molt bé, que quina sort que avui comença l’escola. Ella repeteix, amb ulls tristos, que està molt contenta, i que quan el papa se’n vagi no plorarà. Camí de l’escola deixen de parlar-se. I no per voluntat pròpia, sinó per incapacitat física; tots dos tenen un nus a la gola. Llavors ell li diu que ja hi són, que allò ja és la porta on cada dia es diran adéu, li assenyala la nova mestra, els nous companys, li fa una abraçada i li diu que tot anirà tan bé, i que jugui i que faci amics i dibuixi, i que la mare ja la recollirà a la tarda. Ella, la insegura, la nerviosa, la tremolosa, intenta dir que sí, però no ho aconsegueix. I es posa a plorar com mai. Ell, el madur, el serè, el protector, li fa un petó, l’abraça, li diu adéu, es gira i, en el moment de trepitjar la vorera del carrer també es posa a plorar com mai. Els separen trenta anys d’experiència, però els uneix una mateixa por i tristesa davant del primer adéu.