L’home de Prada i l’home de Prats de Molló

De l’article de Josep Fontbernat (Estanyol, 1897-Andorra la Vella, 1977) a La Humanitat (París, 10-VIII-1950), periòdic editat a l’exili per ERC. Aquest diumenge 16 de juny fa noranta anys que l’Ajuntament de Barcelona va nomenar fill adoptiu el mestre Pau Casals (el Vendrell, 1876-San Juan de Puerto Rico, 1973). El Palau de la Música i el Conservatori Municipal de Música han programat aquests dies concerts commemoratius.

El Vendrell i Vilanova i la Geltrú són dues viles catalanes, prop del mar, que portaran, temps a venir, el títol de glòria més etern. El d’haver vist néixer Pau Casals i Francesc Macià. Prada i Prats de Molló son dues viles rosselloneses, al peu del Canigó, l’una al Conflent, l’altra al Vallespir, que guardaran per sempre més, i per a la història, el record que aquests dos grans catalans hi hauran deixat: Francesc Macià, alt, prim, agut, gòtic; Pau Casals, curt, sòlid, lent, romà. L’un portava la flama del seu geni als ulls. La seva arma era el silenci. Es mirava la gent i els guanyava el cor. L’altre porta la flama del seu geni a l’ànima. La seva arma també és el silenci. És abans de donar la música que Pau Casals guanya la gent. És quan tanca els ulls i que la seva ànima s’escapa que comença l’encantament. Entre el Vendrell i Vilanova i la Geltrú es troba, pel camí, l’Arc de Barà. Triomfal, immòbil, daurat pel sol, testimoni de lluites i de glòries passades. [...] En la primera dictadura, Macià passà a França i va lliurar la batalla de Prats de Molló [intent frustrat d’envair Catalunya] al Palau de Justícia de París i la va guanyar. Primo de Rivera va caure i Macià entrà triomfalment a Catalunya. Tot el poble va córrer al seu costat. Mai un home no ha estat més estimat. Quan va morir Macià es va despenjar un estel del cel de Catalunya. Pau Casals ha seguit les seves petjades. Immediatament després de la revolta franquista, es posà al costat de Catalunya. Anà a Barcelona. Anà al Vendrell, on amb la seva sola presència va dir als seus amics, als de la infantesa, als que guarden les essències de l’amistat, que ell era al costat dels qui lluitaven per la llibertat. Donà concerts al Gran Teatre del Liceu i no acabà aquí la seva actuació. En un concert on eren presents els presidents de la República i de la Generalitat, es va adreçar al món per mitjà de la ràdio i va dir la veritat de la nostra lluita, aquesta veritat que ha dit, fa poc, de l’església de Sant Pere de Prada estant per mitjà del seu art sublim. Pau Casals està lliurant la seva batalla. Aquest cop és més llarga i més cruel. Aquest cop s’han deixat més soldats al camp de l’honor. No hi fa res. Allà on cau un català se n’aixeca un altre. La nostra emigració ha sofert el desgast del temps. Moltes coses nostres s’han engrunat com el pa sec. La davallada és el moviment natural de totes les emigracions que s’allarguen massa. La mort, la vellesa, l’egoisme, el cansament, tot són elements que esgoten i que porten la desconfiança i la desesperació. Pau Casals, ell, aguanta i el seu moviment natural és l’ascensió. En aquest Festival Bach de Prada ha donat nova sang a Catalunya. Li ha donat raons d’esperança i de força per a continuar el combat. La Generalitat de Catalunya i el seu Parlament haurien de retre-li públic homenatge dirigint-se al Jurat d’Estocolm i demanar per a Pau Casals el premi Nobel de la pau. [...]