Sempre hi ha qui no s’arruga i alça la veu davant la injustícia o l’abús, sense fer un càlcul previ de cost-benefici. La persona d’una peça que fa, senzillament, el que és correcte. En la major part dels humans, però, el pusil·lànime conviu amb l’heroi potencial. ¿Qui no ha alternat episodis de covardia o passivitat amb rampells d’intrepidesa o gosadia? En podem donar la culpa al caràcter, l’educació o el moment vital. O recórrer, en part, al context. La psicologia social parla d’un efecte espectador perquè quan moltes persones contemplen una agressió la víctima té menys probabilitats de ser auxiliada. Contra el que es podria esperar, el grup no té un efecte multiplicador sinó difuminador de la responsabilitat individual. Els uns pels altres, la casa per agranar. El cas dramàtic de Kitty Genovese –una adolescent novaiorquesa que va ser assassinada al carrer, davant de trenta-set testimonis, sense que ningú hi intervingués– il·lustra molt bé aquest fenomen.
El curt guanyador de la Palma d'Or a Canes el 2024, El hombre que no pudo permanecer en silencio, recrea la detenció del militar croat Tomo Buzov, en un tren de passatgers, durant la neteja ètnica contra la població musulmana de Bòsnia. Ell no era musulmà, però es va negar a presentar les credencials i a respondre sobre la seva religió a un esquadró paramilitar i va qüestionar la legitimitat de l’ordre. Se’l van endur a ell en lloc del jove indocumentat a qui va cobrir. Mai no va tornar. Per als que no són valents irreductibles, com el brau capità, la por és un factor paralitzant que inhibeix la dissidència, juntament amb raons tan banals com complir ordres o respectar l’escalafó. Ni el genocidi bosnià, ni el perpetrat pel nazisme, haurien reeixit sense la complicitat de la maquinària estatal ni el marasme de la població civil.
Sense dramatismes, el paper dels funcionaris en l’estat del benestar és sovint menystingut. Per construir-lo, per mantenir-lo, per defensar-lo. Se’ls rebaixa amb malnoms com buròcrates o pixatinters mentre el personal que fa rodar l’engranatge a la privada rep noms suggerents com manager (content, project) o officer (operational, technical, compliance). Es critica (amb raó) la paperassa de l’administració obviant que les companyies subministradores, les asseguradores i les mútues torturen els clients, si fa no fa, amb la mateixa murga d’impresos, formularis, declaracions, sol·licituds... Mentre a uns se’ls penja la llufa de ganduls, paràsits del sistema, als altres se’ls pressuposa l’agilitat i la motivació. Els gurus de l’eficiència alimenten aquest discurs de manera interessada.
Les retallades –amb tisores, amb motoserra o amb buldòzer–, a banda i banda de l’Atlàntic, posen en risc la qualitat de les prestacions, però també la igualtat de tracte i d’oportunitats per a qui no les pot comprar al mercat de les ocasions. Servidors públics, cal recordar-ho, també ho són els prestadors de serveis universals (metges, mestres, bibliotecaris...), els que distribueixen la cobertura per a les hores baixes (en l’atur, la malaltia, la vellesa...), els que atenen les emergències (bombers, protecció civil...) i els que controlen la despesa.
L’ofensiva de Trump i Musk apunta a una munió a treballadors públics d’organismes i departaments ben diversos (Agricultura, Energia, Tresor). Hi ha instituts nacionals de salut, centres per al control i la prevenció de malalties, serveis forestals. Fins a més de dos milions de professionals. Molts han portat als tribunals, de forma col·lectiva, els acomiadaments massius que han patit sense cap motiu objectiu. Amb el suport de fiscals, sindicats i ONGs. Els àmbits on s’ha acarnissat són –a més de la cooperació–, les polítiques d’inclusió i la defensa dels drets civils.
Els tribunals van dirimint la legalitat de les decisions executives, amb dosis alternes de calç i de sorra. Són el darrer dic de contenció de l’estat de dret. No en va, els Estats Units són pioners en la protecció dels drets civils, que juntament amb la separació de poders conformen el nucli dur d’aquesta construcció institucional. Es parla menys, però, de com Trump està dinamitant el sistema previ de pesos i contrapesos que manté a ratlla els abusos de posició i les temptacions autoritàries, un risc inherent a l’exercici del poder públic, i que vetlla perquè les lleis contra la discriminació no quedin en paper mullat. Les agències governamentals, dotades d’una independència reforçada –els seus responsables no poden ser destituïts de manera arbitrària, sinó per causes taxades, en cas de negligència, mala gestió o conducta indeguda–, són la primera línia de defensa dels funcionaris que denuncien els excessos. El president, de moment, no ha gosat (més aviat no ha pogut, perquè el Congrés hi ha de dir la seva) liquidar-les directament, s’ha acontentat amb fer rodar caps. Entre els casos recents i més flagrants de les víctimes d’aquesta guillotina: David Huitema, director de l’Oficina d'Ètica Governamental (OGE), que malda per evitar els conflictes d’interès en els equips presidencials (els de Trump eren tot un poema); Cathy Harris, directora de la Junta de Protecció dels Sistemes de Mèrit (MSPB), que coneix les reclamacions de treballadors federals acomiadats o sancionats; Hampton Dellinger, director de l'Oficina de l'Assessor Legal Especial (OSC), l’agència federal amb potestat disciplinària que proporciona un canal segur i ofereix protecció als funcionaris que denuncien irregularitats (malbaratament, frau, corrupció); Charlotte Burrows i Jocelyn Samuels, comissionades de l’Agència per a la Igualtat d’Oportunitats en l’Ocupació.
Oferir protecció als que es planten contra la discriminació o denuncien una infracció és una responsabilitat, no un caprici, institucional. Com assenyala Umberto Eco, indulgent amb l’individu ordinari, que tan aviat calla com alça la veu, “els veritables herois ho són per accident, en realitat voldrien ser covards honestos, com tota la resta”.
