Vaig anar a un sopar amb gent que no coneixia i l’univers em va regalar una experiència antropològica. I quan això passa, jo ho escric. Perquè els regals de l’univers és de bona educació acceptar-los.
Un dels comensals, un home només una mica més jove que jo, va seure, em va picar l’ullet i al cap de dos segons es va definir com a feminista. Mig segon després ho va puntualitzar. Feminista, però no feminista radical. El feminisme radical no li semblava gens bé. Una altra comensal, una advocada especialista en drets humans amb una àmplia experiència internacional, i jo ens vam mirar. Ja hi som, em vaig dir. Poca estona després ens va fer saber que ja no calia que patíssim. Els homes ja ho havien entès tot, perquè s’han deconstruit i les coses estan canviant. Com? Li vaig preguntar jo estupefacta. I ell va declarar que el masclisme estava en davallada definitiva. Davant seu els homes s’estaven de fer comentaris fora de lloc i el feminisme (el bo, no el radical, eh) havia guanyat la partida. No vaig poder-me estar de recordar-li que feia quatre dies havia sigut el 25N i que els mitjans anaven plens de xifres que desmentien el seu relat. Però ell insistia en dir-nos que no, i continuava entestat en explicar-nos la situació real del feminisme. Pesada com soc, vaig recordar-li que, ehem, tenia al davant una dona que en sabia una miiiiica més que ell, no debades era advocada en defensa dels drets humans i que servidora, ehem, escrivia cosetes i xerrava i feia activisme sobre el tema. Va fer un comentari en to amical i humorístic fent notar que ja es veia que jo era una dona amb ganes de portar la contrària. No em pregunteu per què, però no vaig dir-li la veritat, que sento debilitat per portar la contrària als ignorants. Tenia ganes de sopar en pau, ves, i no sé com vam aconseguir desviar la conversa cap a mil temes diferents.
Fins que, de sobte, va saltar i va dir que aquest esperit guerrer que jo tenia era a causa de les hormones. Perquè les hormones, anava dient, a les dones de la meva edat ens pugen de nivell i fan que tinguem més coratge per lluitar. Com? Vaig tornar a exclamar amb un nou atac d’estupefacció. I vaig puntualitzar-li que el nivell de certes hormones ens baixa. Que en això consisteix la menopausa. La seva cara era un poema. No s’ho creia i insistia en la dada perquè tenia una bona font d’informació, un familiar que havia treballat de ginecòleg. La situació era absolutament surrealista. Un home explicant-me, no només què era el feminisme, sinó també la menopausa. Vaig estar temptada de mostrar-li les analítiques de només quinze dies abans, però em va fer mandra, i ho vaig reblar amb un consell: que consultés la Viquipèdia.
Evidentment, tampoc li va semblar gens bé que volgués parlar igual que ell i va fer la brometa (també en to amical...) sobre la meva capacitat per acaparar la conversa. Ell que ens havia anat donant torns de paraules i no havia parat de xerrar. Sí, era un home feminista. Però no gaire, queda clar.
