L’hemiparàsit de Barcelona i Catalunya
Ara mateix, el millor d’anar al Camp Nou, si juguen d’hora, és la posta de sol. El Barça toca fons: avergonyeix el culer més optimista. El barcelonisme no aixeca cap, ni el futbolístic ni el ciutadà. Si el més important que ens passa és l’encesa de l’estel de la Sagrada Família, amb retransmissió gaudiniana hagiogràfica inclosa a TV3, és que anem fatal. No tocarem el cel, així. I no podem donar la culpa de tot al covid o al Procés terrenals. Hi ha alguna cosa més fonda. Ningú acaba d’encertar el diagnòstic d’aquest pessimisme col·lectiu, del qual qui més qui menys intenta treure rèdit polític. La tan vociferada “decadència” no és més que un eslògan simplista performatiu, una explicació genèrica fàcil que no explica res i ho tenyeix tot.
Tot i que Laporta està en hores molt baixes, i ell mateix no s’atreviria ara a dir-ho, li podem agafar prestat el seu crit de guerra: “Al loro, que no estamos tan mal ”. El que passa és que s’ha instal·lat la percepció d’estar en temps de resistència. I l’altra veritat és que els únics projectes visibles són evitar caure en el pou, cosa que no anima gaire: el pou del coronavirus inacabable, el de la pobresa i les desigualtats enquistades, el del diàleg irresoluble amb l’Estat en eterna inferioritat de condicions, el de la greu crisi climàtica, el del declivi de la llengua, el de l’encadenament de crisis econòmiques de les quals mai acabem de sortir... (o en sortim sempre una mica pitjor).
Aquest pessimisme no ens mata, però ens consumeix a poc a poc. Fa com el vesc nadalenc, tan bonic quan el veiem a la Fira de Santa Llúcia al costat del boix grèvol, però tan dolçament letal als boscos, on en la seva condició d’hemiparàsit s’instal·la als pins i els va debilitant: no els arriba a matar, però els deixa tocats, sense empenta, sovint a mercè de la processionària. Quin és l’hemiparàsit que impedeix a Barcelona i Catalunya tornar a aixecar el vol?
Per a alguns, la mare de tots els ous és el nacionalisme espanyol, un maligne absolut que, de passada, ens eximeix de responsabilitats. En efecte, aquesta Espanya incapaç de pensar-se i actuar d’una manera intel·ligent respecte a Catalunya és un llast, però si convenim que ho ha sigut secularment, ¿com és que en altres èpoques, incloses algunes de més fosques i convulses que la d’avui, vam demostrar una gran capacitat d’anar endavant?
Per a d’altres, que sovint sense saber-ho alimenten el populisme, el problema és la classe política, tota ficada en un mateix sac, una culpabilització senzilla que permet desfogar-te sense necessitat d’haver de pensar gaire: tots són iguals, tot és una merda, ja s’ho faran, que no em vinguin a buscar més... De nou, és comprensible, i realment els partits i les institucions de govern no passen pel seu millor moment, però és que la política (i la cosa pública en general) acostuma a ser el reflex de la societat. És un peix que es mossega la cua. Quan van mal dades, instintivament el talent es replega, costa trobar persones disposades a donar la cara, a comprometre’s públicament. Malgrat l’eròtica del poder, qui més qui menys tothom intueix que avui agafar protagonisme polític és una via per obtenir més garrotades que èxits. I després, esclar, hi ha els mecanismes del mateix poder i la burocràcia, tan castradors.
I un tercer grup és el que denuncia la pèrdua de valors, la desorientació ideològica i ètica. Han caigut els grans relats ideològics del segle XX: en la lluita mortal entre ideals igualitaris i liberalisme individualista, hem arribat al capitalisme global; i, mentrestant, el nacionalisme ha seguit, a parts desiguals, alimentant monstres i cohesionant pobles. I pel que fa a les religions (clàssiques i noves), els déus recuperen terreny immersos en una deriva sectària.
En fi. ¿Algú té alguna idea per recomençar amb il·lusió? ¿Des de l’educació? ¿Des de la cultura?
