09/09/2024

L’extrema dreta i l’amnèsia europea

3 min
Míting de Bjorn Höcke a Erfurt, a Turíngia.

L’expresident de la Comissió Europea Jacques Delors va dir una vegada que els alemanys creuen més en el Bundesbank que en Déu. Però fa anys que els alemanys tenen una crisi de fe profunda en el seu país i en els que el dirigeixen. Els costa reconèixer-se quan es miren al mirall. La reunificació, la globalització, la immigració, l’envelliment demogràfic i una nova sensació d’inseguretat han canviat el país.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Alemanya continua sent el poder imprescindible d’Europa, però els seus dubtes existencials, des de la salut del seu sistema democràtic fins a la viabilitat del seu model econòmic, pesen sobre tota la UE. La victòria fa una setmana d’Alternativa per a Alemanya (AfD) a les eleccions regionals del land de Turíngia és part del retrat europeu. 

Per primera vegada des del final de la Segona Guerra Mundial, un partit d'extrema dreta ha guanyat unes eleccions regionals a Alemanya, i les tres formacions de la coalició federal del canceller Olaf Scholz van sortir-ne escaldades: els socialdemòcrates es van enfonsar fins al 7% a Turíngia, el seu pitjor resultat en unes eleccions regionals des del 1945, i els verds i els liberals no van arribar al llindar del 4% per aconseguir representació al Parlament regional.

Els votants van castigar un govern profundament impopular, marcat per les baralles internes i culpabilitzat de tots els mals del país: des de l'alta inflació fins als problemes de competitivitat industrial; des de la immigració descontrolada fins al cost social i econòmic de les polítiques climàtiques. Alemanya concentra, en aquests moments, bona part dels maldecaps que afronten molts governs europeus. 

La victòria d’AfD explica molt més que els fracassos acumulats durant més de tres dècades de reunificació alemanya. El pes de l’oest i de la recerca d’una identitat pròpia han eixamplat la fractura entre les dues Alemanyes. Però no és només una revolta contra el discurs dominant. Ni tan sols s’explica únicament per la desmemòria i pel sentit tràgic de la història, que ha atorgat una victòria electoral a un personatge, Björn Höcke, cap d'AfD a Turíngia, condemnat dues vegades per utilitzar conscientment eslògans del nazisme.

Fa més d’una dècada, l’exministre alemany Joschka Fischer ja advertia del perill d’una Alemanya amb amnèsia.

L’extrema dreta és una realitat europea. Governa Hongria, Itàlia i els Països Baixos. El Partit de la Llibertat d'Àustria (FPÖ) es prepara per a una victòria electoral històrica a les eleccions parlamentàries de finals de setembre. L’estabilitat del nou govern francès de Michel Barnier està en mans de Marine Le Pen i del suport o l’oposició que Reagrupament Nacional vulgui exercir a l’Assemblea Nacional.

Les noves majories estan redefinint una UE cada cop més qüestionada, perquè l’enginyeria social que va permetre la creació de l’estat del benestar europeu ha deixat de ser un instrument d’integració equitatiu. Alemanya, per exemple, és un dels països més desiguals d’Europa en la distància entre els més rics i els més pobres. La sanitat no s’ha refet de les ferides de més d’una dècada de crisis, i l’accés a l’habitatge continua sent un problema europeu, un desafiament per a l’emancipació dels joves i una càrrega per a uns salaris obligats a la contenció permanent. 

Un estudi publicat per SciencePo l’any 2021 ja assegurava que malgrat que l'augment del vot de la dreta radical no és conseqüència directa de la pujada de l'atur, la pobresa i les desigualtats, és imprescindible entendre qui són els grups socials que se senten perdedors enmig de tantes transformacions. L'encreuament de dades demostrava, en aquest cas, que el vot a Marine Le Pen podia estar relacionat amb un declivi econòmic de les classes mitjanes baixes, “cansades d'esperar el seu torn” per aconseguir un reconeixement social i inquietes per un sentiment d’abandonament que els allunyaria de la classe mitjana establerta i els acostaria simbòlicament “als aturats i als exclosos dels quals intenten distingir-se de manera agressiva”. 

La Unió Europea fa dècades que explica el camí de la seva construcció política com un equilibri permanent entre l’ampliació i la integració; és a dir, entre l’expansió geogràfica i l’aprofundiment institucional. Però hi ha una tercera dimensió que des de fa temps desafia el futur del projecte comunitari: la legitimació indispensable que només li poden donar els ciutadans europeus en un moment d’incertesa electoral que no fa més que anar reforçant, des de fa temps, les zones grises de la democràcia europea.

Carme Colomina és periodista
stats