L’expansió de l’impressionisme (1902)

De l’article de Paul Gauguin (París, 1848 - Atuona, Polinèsia, 1903) enviat –i no publicat– a 'Mercure de France' (IX-1902). Traducció pròpia d’aquesta peça inclosa a l’obra 'Oviri: Écrits d’un sauvage' (Folio Essais, 1989). Fa 150 anys de la primera exposició a París de pintors impressionistes, corrent artístic genuïnament francès que a Catalunya no va tenir prosèlits fins deu anys després. Diu Francesc Fontbona, tractadista i crític, membre de l’IEC, que Ramon Casas (Barcelona, 1866-1932) va penjar per primer cop l’any 1884 a Barcelona una obra seva de caràcter impressionista.

Intentaré parlar de pintura, no com a home de lletres, sinó com a pintor [...] Tractaré sobretot de la crítica, potser massa; però serà ella, el públic, qui haurà de tenir en compte l’exageració d’un esperit turbulent. [...] Un pintor que mai no ha sabut dibuixar però que dibuixa bé és Renoir [...] En Renoir no trobem res al seu lloc; no busca la línia, un element que no existeix. Com per art de màgia, una bonica taca de color, una llum afalagadora són prou eloqüents. [...] Si examinem l’art de Pissarro en el seu conjunt, malgrat les seves fluctuacions, trobem no solament una excessiva voluntat artística que no es desmenteix mai, sinó també un art essencialment intuïtiu de bona mena. [...] En una exposició a Londres, un crític entès va escriure: "El senyor Degas ens sembla un bon alumne de De Nittis!" ¿No deu ser la mania dels homes de lletres querellar-se en els tribunals per la idea original? I aquesta mania s’encomana als pintors que tenen cura de la seva originalitat com les dones de la seva bellesa. [...] No ho juraria, però crec que va ser el 1874 quan va tenir lloc la primera exposició d’un petit grup que després fou anomenat com el dels "impressionistes". D’on venien aquests bohemis? Possiblement eren llops, perquè no duien pas collar. Quasi clàssics i, tanmateix, molt simples, els seus quadres van semblar estranys; mai no s’ha sabut per què. [...] Però no ha estat pas altra cosa que el triomf d’una determinada pintura que actualment ha caigut més o menys plausiblement en el domini públic, que ha estat explotada a l’estranger per alguns marchands i alguns col·leccionistes especuladors. Però també és una escola (una més, amb tota l’esclavitud que això suposa) i un dogma més. A alguns els agrada, ja que els neoimpressionistes van venir tot seguit per implantar un altre dogma, potser més terrible encara, pel fet que és científic i mena directament vers la fotografia en color. Parlo del dogma i no pas dels pintors neoimpressionistes, que tenen molt talent. Haurien de recordar que no és pas el sistema el que constitueix el geni. [...] Era, doncs, necessari tenint en compte alhora tots els esforços realitzats i totes les investigacions, fins i tot les científiques, pensar en un alliberament complet al trencar els miralls amb el risc de tallar-se els dits, encara que correspongués a la generació següent, independent des d’aleshores, lliure de tota mena d’obstacle, la tasca de resoldre genialment el problema. No dic "definitivament" pel fet que precisament es tracta d’un art sense final, ric en tècniques de tota mena, apte per traduir totes les emocions de la naturalesa i de l’home, que s’acomoda a cada individu, a cada època, segons les seves alegries i patiments. Per això era necessari lliurar-se en cos i ànima a la lluita contra totes les escoles –totes sense distinció–, no denigrant-les, sinó enfrontant-se no sols contra el que és oficial, sinó també contra els impressionistes, els neoimpressionistes, a l’antic i al nou públic.