L’excés burocràtic ofega les entitats socials

La burocràcia és, o hauria de ser, una forma organitzada de relació amb l’administració. En si mateixa aquesta forma organitzativa el que pretén, en origen, és dotar de metodologia i racionalitzar els diferents processos administratius per guanyar eficàcia i agilitat, però actualment, a la llum dels fets, ha acabat sent un llast per a la ciutadania. Una carrera d’obstacles per a la majoria de la gent, especialment per a aquelles persones més vulnerables, però també per a les entitats del tercer sector social que donem cobertura a moltes de les necessitats.

Al dossier del diumenge 29 de maig d’aquest mateix diari s’analitzaven alguns dels efectes d’aquest excés de burocràcia. S’assenyalaven com a simptomàtiques les més d’un milió de pàgines publicades el 2021 als butlletins oficials de les diferents administracions, corresponents en gran part a normatives noves o modificacions de les anteriors, que es tradueixen en tràmits.

Les entitats socials sabem bé què vol dir tot això, i patim a diari aquests excessius tràmits i els efectes que tenen en les nostres organitzacions i en el nostre equip de professionals.

El temps que ens cal dedicar a desenvolupar totes les tasques administratives que requereixen aquests tràmits i normatives, que hem de garantir i que són imprescindibles per poder obtenir els recursos necessaris per oferir els nostres serveis, és cada vegada més elevat, i aquesta dedicació ens va apartant cada vegada més de la nostra principal finalitat i missió, cosa que origina una gran frustració i desmotivació en els nostres professionals. Professionals que veuen com han de reduir les seves tasques d’acompanyament a les persones i d’especialització per garantir temps a donar resposta a aquests requisits propis d’una burocràcia endèmica, que ens va ofegant.

En entitats amb menys capacitat de tenir estructura, la situació és encara més complicada per les dificultats que tenen a l’hora de destinar recursos professionals que puguin desenvolupar aquestes tasques, que recauen moltes vegades en els càrrecs directius.

Però aquesta burocràcia malaltissa té impactes més greus. El finançament de les entitats està totalment condicionat per aquests procediments lents i carregosos que suposen greus retards en el pagament de moltes subvencions. Tal com denunciava fa uns dies la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya, les entitats socials estan patint el pitjor retard en els pagaments dels últims anys, cosa que està generant moltes tensions de tresoreria i incertesa. Per compensar aquest finançament que no arriba, les entitats hem d’endeutar-nos amb pòlisses i crèdits i reduir personal d’estructura, assumint un risc cada vegada més gran en la sostenibilitat de les nostres organitzacions. I tot això després d’una pandèmia que ha deixat més d’un milió de persones més en situació de risc d’exclusió i pobresa, i en un moment encara de molta urgència social.

Una situació angoixant que no sempre aconseguim suportar. En poc temps hem vist com dues entitats de referència dins del moviment feminista –Tamaia, que va haver de tancar portes, i actualment AADAS - Associació d’Assistència a Dones Agredides Sexualment– no poden sostenir més aquesta pressió dels retards i les retallades i han hagut de fer un ERTO a les treballadores, que continuaran exercint de voluntàries. I sabem que són moltes més les que estan lluitant a diari per evitar aquest tràgic final. És inacceptable que entitats com aquestes pateixin fins a aquest punt les conseqüències d’aquesta nova patologia del segle XXI.

Per una banda se’ns retallen fonts de finançament i per una altra se’n retalla la quantia, mentre se’ns deriven persones en situacions extremes, en molts casos, i es recargola dia a dia la paperassa administrativa que hem de gestionar. Estem convençudes que aquesta burocràcia que tant ens ofega es pot simplificar sense afectar la qualitat dels procediments administratius. Però no podem permetre que la manca d’ordre, agilitat i interoperativitat de les administracions acabi suposant el tancament de serveis i entitats, imprescindibles, que donen resposta a múltiples necessitats socials, en un moment en què no paren de créixer.

Sara Mesa, al seu llibre Silencio administrativo, apunta: “El laberint burocràtic arxiva una sol·licitud quan requereix documentació addicional i no es presenta en el termini de deu dies. El laberint burocràtic pot incomplir els seus propis terminis –i de fet així succeeix–, però és implacable amb els terminis aliens”. Una dificultat continuada –en matèria de terminis, documentació requerida que cada cop és més o que es demana addicionalment, retards incomprensibles– que patim la ciutadania i les entitats. Som una societat malalta de burocràcia i necessitem una cura ràpida i eficaç per garantir que ningú es queda enrere quan parlem de drets socials.