L’Europa de l’endemà
La crisi existencial de la Unió Europea ha entrat en una nova dimensió. El Brexit ja havia abocat els Vint-i-set a un procés de reflexió interna sobre el seu futur, molt abans de la irrupció de la pandèmia, però l’emergència sanitària del covid-19 i totes les seves derivades ha transformat el món de tal manera que les febleses de la UE són avui encara més evidents.
L’Europa postpandèmia haurà de fer front a un món on Occident ha perdut definitivament la supremacia. El 2020 entre les vuit economies més importants del món, n’hi havia quatre d’europees (tres de la UE més el Regne Unit); l’any 2050 ja només hi quedarà un país membre de la Unió, Alemanya. El món ha virat definitivament cap a l’Àsia. No només el poder econòmic, també la capacitat d’influència política.
En aquesta nova realitat, la UE encara el futur amb una llarga llista de mancances tecnològiques i industrials, que s’han convertit en prioritàries en l’agenda comunitària. El 95% de les dades europees estan en mans d’empreses dels EUA, mentre que la seva dependència industrial de l’exterior, especialment de la Xina, la fa més vulnerable a noves interrupcions i xocs externs. De moment, la UE s’aferra al seu poder regulador per intentar marcar la diferència però és el progrés tecnològic el que determina avui el poder global, i la UE no està en aquesta lliga.
Però la veritable crisi existencial de la UE és, sobretot, política. Quin futur té una Unió guiada únicament pels governs? I com afecta al projecte comunitari el pes cada cop més important de la ultradreta en moltes capitals europees? “La democràcia no està en qüestió però la manera com l’exercim sí”, sentencia la investigadora Florence Gaub, autora d’una llarga anàlisi de prospectiva sobre els reptes d’Europa el 2030. Tot i que la UE ha trepitjat l’accelerador econòmic, continua incapaç d’oferir alternatives a les seves febleses de legitimitat democràtica. La Conferència sobre el Futur d’Europa que arrenca avui és l’exemple més clar d’aquest fracàs. Un suposat exercici de reflexió i consulta a la ciutadania que comença lligat de mans i peus per la por d’Alemanya, que ha volgut deixar clar que no hi haurà cap obligació dels estats d’aplicar les propostes de reforma que recullin les conclusions finals, i pel calendari electoral francès. Emmanuel Macron ha imposat que el final de la conferència coincideixi amb la campanya per les presidencials franceses de la primavera del 2022. Així podrà vendre que tanca el cercle del seu projecte de reforma de la Unió.
Al món li cal una UE que funcioni
La lògica de les capitals continua marcant el pas del projecte europeu. Però és la lògica de governs cada cop més febles. El futur de la Unió penja ara del calendari electoral alemany. Al setembre es posarà punt final als 16 anys d’Angela Merkel com a líder hegemònica de l’Europa de les policrisis i es fa difícil endevinar quina visió de la UE s’imposarà a la futura cancelleria de Berlín.
Amb tots els seus defectes, però, la Unió Europea continua sent una potència normativa que intenta marcar la pauta en el debat sobre l’ètica tecnològica i els drets digitals, que legisla la protecció dels consumidors i del medi ambient, i que cada cop és més conscient del cost econòmic, polític i social de les desigualtats. “No només Europa necessita a Europa” –adverteix Gaub–, al món també li cal una UE que funcioni.