L’eufòria es manté
Aquest divendres al vespre Eufòria havia de superar un obstacle extra afrontant una gala en directe en comptes de continuar amb les emissions enllaunades que havíem vist fins ara. El canvi es va notar en les transicions, una mica més llargues. Se’n va ressentir discretament el ritme del programa, però el concurs va suportar perfectament el repte. Era un risc. Canviar les dinàmiques de funcionament un cop semblen plenament consolidades pot portar a errors i al desastre. En canvi, el directe va fer que Eufòria excel·lís en alguns dels elements que el caracteritzen com a programa: en la percepció de sinceritat, humilitat i transparència que tenen els espectadors respecte al programa. Que l’audiència pogués votar des de casa incrementava la interacció i el vincle entre els espectadors i el xou. El directe i la dinàmica de recuperar algun concursant eliminat pot afegir emoció per als espectadors. D’altra banda, de l’emissió en directe se’n va ressentir el rol de Marta Torné com a presentadora, que semblava especialment dispersa en la seva tasca.
Eufòria s’ha sabut guanyar l’audiència i està mantenint-se com a fenomen televisiu. L’starsystem de cantants està funcionant. El criteri en la selecció de cançons i el disseny de les actuacions continua demostrant l’esforç del primer dia. I el vestuari ha sabut fer de la disfressa de nyigui-nyogui i el brilli-brilli un segell característic que fins i tot desprèn sentit de l’humor.
Eufòria, a més, sap fer recaure el protagonisme en els concursants. Tot el relat gira al seu voltant. I això és un encert. En una època en què els programes que funcionen tendeixen a parlar d’ells mateixos, fer autobombo i protagonitzar una narrativa èpica al voltant del que costa tirar-los endavant, Eufòria es limita a demostrar-ho sense penjar-se medalles i anant per feina.
De les sis gales que hem vist fins ara cal destacar el paper d’Elena Gadel com a jurat. En una època televisiva plena de talent shows farcits de personatges mediàtics que s’han erigit en veus expertes sense entendre ni un borrall d’allò que jutjaven, Elena Gadel és una magnífica excepció. Destaca per la generositat en les seves valoracions, però sempre des d’un rigor i un criteri professional que contribueixen a donar credibilitat al concurs i al programa sencer. En els jurats hi recau sovint la responsabilitat de posar benzina a l’espectacle. Aquest és el paper que han jugat Marc Clotet i Lildami, que han proposat intercanvis de petons o han incentivat un cert coqueteig amb els concursants. Recursos tòpics, caducs i innecessaris. Gadel, en les seves anàlisis després de les actuacions, s’ha centrat en aspectes tècnics del cant, amb valoracions molt professionals que han combinat l’expertesa amb fer un discurs accessible i divulgatiu per a l’audiència. No s’ha deixat arrossegar per les pressions dels favoritismes ni les inèrcies del quedar bé. Segurament, el valor més innovador d’Eufòria és un retorn a l’essència de la televisió de tota la vida.
