L'ètica del pessebre

Cada any, tan bon punt trec de la capsa les figures del pessebre de la meva àvia, amago el nadó de ceràmica en un calaix. La meva àvia el posava al pessebre el primer dia d’Advent, però en aquesta casa és tradició esperar fins al matí del dia de Nadal. M’agrada el recordatori d’un pessebre buit: l’Advent és un temps d’espera.

Quan el meu fill petit era poc més que un nadó, va passar a ser el responsable d'amagar el Nen Jesús fins al dia de Nadal. El meu fill havia assumit amb solemnitat aquesta responsabilitat, i jo no podia ferir els seus sentiments reassignant la tasca a algun dels seus germans grans, que potser hauria sigut menys propens a deixar caure una figura de ceràmica insubstituïble. Però a diferència d'un pastor i d'un dels Reis, que tenen els caps enganxats amb cola, i del bou, que ja no té banyes, el Nen Jesús continua d'una peça després de tots aquests anys. Es podria considerar un miracle de Nadal que el Nen Jesús de la meva àvia encara passi l’Advent guardat en un calaix.

És el pessebre antic de la meva àvia –amb les figures reparades, però encara les mateixes–, ara fusionat amb els records dels meus propis fills en Nadals passats, el que em fa meravellar cada any davant la perfecció de la història de Nadal. Si algun dia em proposo intentar escriure una història d’amor, pertinença i sanació, una història per a tothom –sense que importi en què creuen o qui són–, espero que se m’acudeixi començar també amb un nadó. Perquè, com és possible no estimar un nadó?

Això és el que fan els nens petits: ens fan estimar-los. Per molt tancat que tinguem el cor, per molt malmès i ple de cicatrius que estigui, arriba un nadó i el cor s’estova. Un nadó ens omple de més amor que el que crèiem que podíem sentir. Una vegada i una altra, aixequem el nen i l’abracem, i sentim com el seu caparró se’ns arrauleix entre el coll i l’espatlla. Una vegada i una altra destapem les flassades que l’emboliquen i ens meravellem dels seus peuets vermellets.

Quan els pares, esgotats, han arribat al límit per la manca de son i estan a punt de caure a l’abisme, el nadó els mira als ulls i esbossa un somriure d'orella a orella. Ningú els ha somrigut amb un amor tan pur i absolut com en aquest moment.

Un nen petit en un carret de la compra es mira la persona que té darrere a la fila i, de cop, t'obsequia amb un somriure. Si aquesta persona de la fila ets tu, tant és el cansament, tant és el que pugui estar passant al món o a la teva vida: li tornes el somriure. Un nadó converteix cada desconegut en un amic. No cal ni que vulguis tenir un fill. Potser ni tan sols els nens t’agraden gaire. Res d’això és important quan un nen petit et somriu. No ho pots evitar: li tornes el somriure.

Si hi ha res millor que el somriure d’un nadó, és la forma en què el seu somriure és una experiència corporal completa. Els nens sacsegen els braços i les cames. Aviat aprenen a riure. I encara que no hagi passat res graciós, riuen igualment, perquè un somriure no és mai prou gran per encabir l’alegria d’un infant.

És d’estranyar que aquesta sigui la història de Nadal? L’amor immerescut, sense lògica i aclaparador. L'alegria riallera que estremeix el cos.

També hi ha la manera com els nadons ens converteixen en protectors, la manera com impacten directament en la nostra part en què som més tendres i també més forts. En la seva vulnerabilitat, desperten en nosaltres una necessitat tan primordial de protegir-los que no ens arribem a creure la nostra pròpia feresa. Per aconseguir salvar un nadó en perill, faríem caure muntanyes, llançaríem un cotxe pels aires o aturaríem un tren a alta velocitat.

Pensar en aquest impuls atàvic de Nadal fa que em pregunti si podríem aprendre’n alguna cosa per protegir els vulnerables que ja no són nadons. I si aquest fos el sentit de l’infant al pessebre?

Una bona història pot significar més d’una cosa, i hi ha maneres d’explicar aquest conte perquè se t’adapti. Pots fer que tota la història del Nen Jesús sigui una metàfora. Pots dir que és un conte de fades. Pots creure, contra tota lògica, que es tracta d’una història sagrada que va passar en un lloc remot a unes persones humils escollides per ser els pares d’un salvador. Una bona història troba la gent en molts llocs, alguns dels quals no gens favorables a aquestes històries.

Però no puc imaginar-me cap interpretació d’aquest antic relat en què Déu torni a la Terra envoltat de milícies armades o carregant una legislació dissenyada per dividir la gent entre els que pertanyen i els que no. Aquesta no és la història d’un Déu que pensa que els pobres són inapropiats, que deixa els malalts a la seva sort. Això no és una crida a posar barricades a les portes (“Aquí ja no hi ha lloc!”) o a declarar que un amor és bo i un altre no, o que unes persones són bones i unes altres no.

En un món que mai s’ha trobat lliure de dolor, confusió i fúria, sens dubte aquesta història ens anima a fer alguna cosa millor. Alguna cosa que s’assembli a l’amor, a l’ajuda mútua, a la pertinença i a l’enrenou joiós de l’alegria plena. Sens dubte, aquesta història ens recorda que hem d’acollir el foraster, donar refugi als que no tenen casa, alimentar l’afamat i socórrer l’afligit. Al capdavall, és la història d’un nen nascut en la tranquil·la foscor d’una establia; un nen que, com tots els nens, va ser fet d’amor i per a l’amor. Un nen que, com tots els nens, estava a punt per somriure, fins i tot en un món de conflicte.

Copyright The New York Times