L’estrès dels aeroports

Entre tots els afectats per l’avaria de Microsoft, planyo especialment la pobra gent que ha tingut la mala sort d’ensopegar-hi als aeroports. A les cues de facturació, les cues i els crits dels vigilants del control de seguretat, les cues per embarcar i l’espera per recuperar la maleta (sense comptar les cues del control de passaports o el generosíssim espai entre seients que les companyies ens tenen reservat dalt de l’avió), només faltava afegir-hi la cancel·lació del vol, la més que probable pèrdua d’una connexió i haver de recalcular tots els plans, còmodament assegut al terra de la terminal i el més a prop possible d’un endoll.

Els aeroports s’han convertit en grans centres comercials ben assortits i ben il·luminats, però més enllà dels lluentons del duty free són l’escenari de múltiples angoixes preventives i un espai estressant. El passatger, si vol arribar a destinació sense més problemes, està obligat a comportar-se amb la disciplina gairebé militar d’un soldat i amb la humilitat d’un frare franciscà, actituds que l’ajudaran a desaparèixer com a persona i a deixar-se reduir a baula d’un engranatge de slots, de fingers i de torres de control. L’operativa de funcionament dels aeroports és d’una complexitat i professionalitat admirables, però hem arribat a un nivell de saturació que, a part d’ajudar els passatgers a superar la por de volar, podrien començar a oferir cursos de relaxació per anar a l’aeroport i afrontar els molts entrebancs que poden interposar-se entre els viatgers i l’arribada feliç a la destinació.