L’estratègia de reduir la base
L’estratègia d’ampliar la base s’ha frustrat per l’esbudellament dins l’independentisme. Ha acabat sent una estratègia maldestra i transversal de reduir la base. Ningú es vol apuntar a un club on la gent es relaciona a còpia d’insults, on es furga en els companys a través d’un zel malaltís amatent a trobar traïdors o tebis, ñordos o botiflers. El caïnisme és descoratjador. Les famílies que funcionen a crits, on tothom desconfia de tothom, acaben trencades. Els ambients tòxics foragiten el personal. Això és el que ha passat al moviment independentista, que no ha sabut sortir de la seva adolescència testosterònica. Tot és visceral, infantil, radical. No hi ha hagut, ni encara hi ha, prou cintura adulta per acceptar les diferències, les contradiccions i els vaivens. Les postguerres acostumen a ser dures i llargues. La digestió del post Procés s’està fent pesada. La incògnita és saber si ja s’ha tocat fons o si encara es pot anar més avall.
Amb aquestes bases, efectivament no s’amplia la base. La gent de la base deserta o es queda a casa. Ja us ho fareu. Sí, la cosa es pot seguir aprimant. No és fatalisme, és realisme. Tant se val si el mantra és "unitat" o "diàleg", si és "confrontació intel·ligent" o "negociació". O tot alhora. La qüestió és respectar o no respectar la discrepància. De fet, els dos partits grans han acabat fent el mateix. Han fet el que era lògic: evitar mals majors (una majoria PP-Vox) apuntalant el PSOE al govern d’Espanya per acabar amb la repressió i aconseguir beneficis més o menys concrets com el català al Congrés, la promesa del català a Europa, la promesa del traspàs de Rodalies, etc. Paradoxalment, el que més defensava aquesta via (ERC) és qui ha patit el càstig electoral més gran. La vida, especialment la política, no és mai justa.
Ha guanyat el lideratge emocional de Puigdemont, cosa previsible. Les emocions també són fets. I compten. El perdedor ha reconegut la derrota: Aragonès deixarà la primera fila. I dins la família republicana venen turbulències, un subesbudellament. Pel que fa a Puigdemont, de moment no ha paït el seu èxit relatiu: encapçalar un independentisme que ja no és majoritari al Parlament. És dur d’acceptar. Has sobreviscut, però el conjunt per primer cop no suma. De fet, Junts només ha recuperat vots del PDECat i n'ha arreplegat uns quants d’ERC i la CUP mentre en perdia cap a Aliança (i els sufragis cap a l'extrema dreta no sumen, resten). Cap forta entrada nova. Anunciar que vas a una investidura basada en la relació amb Sánchez, quan tu depens tant d’ell com ell de tu (està en joc l’amnistia), és poc realista. És despistar la base. ERC podria arribar a estar disposada a jugar-hi, però el PSC, guanyador en vots i escons, no s’abstindrà per fer-lo president.
Un amic em diu: "Els lideratges que tenim són tots materials de desguàs, però no hi ha planter". És una mica dur, però prou exacte. Qui es fica en política avui dia? Qui s’il·lusiona amb l’independentisme autodestructiu? Quin relleu té Puigdemont i quin hi ha a ERC? Algun dia uns i altres hauran d’arriscar amb noves cares. A l'unionisme ja s'han renovat.
Ara mateix, els republicans hauran de decidir sense un lideratge clar. Junqueras hi serà i no hi serà. En aquesta posició de feblesa, el que menys li interessarà a ERC és anar a eleccions. Pot deixar que Puigdemont s’estavelli contra el PSC i després aplanar el camí a Illa. Des del poder, el PSC sí que tindrà l’oportunitat d’ampliar la seva base: tindrà la Generalitat, les diputacions, els principals ajuntaments i la complicitat de la Moncloa. Tot i que els amics del PSOE, precisament per massa amics, tampoc li posaran fàcil millorar el finançament o el traspàs de Rodalies.
I les europees, què? La patacada independentista encara pot ser més dolorosa i transversal, només dissimulada per una abstenció que amenaça de ser general. Anar acostumant la gent a no votar-te és perillós. És un treball molt efectiu per reduir la base. I tots s'hi estan esforçant prou, en aquesta estratègia compartida de la confusió.
