Dissabte al vespre, mentre l’Iran disparava drons i míssils contra Israel, Donald Trump es feia un tip de parlar del caos.
“Què li passa ara al món?”, va preguntar Trump mentre explicava una història des de la tribuna. “Tothom està en guerra. Rússia, Ucraïna, Israel. El Pròxim Orient salta pels aires. Tot salta pels aires. La Xina serà la següent amb Taiwan; la Xina serà la següent per la seva debilitat. Què està passant?”
Vint-i-quatre banderes nord-americanes onejaven darrere seu en una nit freda i clara durant un míting prop d’Allentown (Pensilvània). La gent havia esperat hores fent una cua que baixava per un turó i després l’envoltava. Mentre esperaven, se sentien cançons melancòliques dels anys 60 sobre un futur no tan negre: The best is yet to come, de Frank Sinatra, i If I can dream, d’Elvis Presley.
Trump va començar el míting dient que Israel era objecte d’un atac. “Això no hauria passat si governéssim nosaltres; ho saben ells, ho sabem nosaltres, ho sap tothom”, va afegir. Als mítings d’aquest últim any Trump ha anat donant voltes a un univers alternatiu en què, si no li haguessin robat les eleccions, al món no hauria passat res dolent: ni la vergonyosa retirada de l’Afganistan, ni l’atac de Hamàs a Israel, ni la invasió d’Ucraïna per Rússia, ni la inflació. De tant en tant, amb la seva manera de parlar, aconsegueix subtilment que cada cop més gent comparteixi la seva incapacitat per processar la seva derrota del 2020. I ho aconsegueix vinculant les seves desgràcies personals amb les del món sencer.
Però dissabte al vespre aquestes situacions hipotètiques van prendre un altre rumb. Quan parlava del món en flames, Trump va explicar a la multitud un comentari de l’il·liberal Viktor Orbán, primer ministre d’Hongria: “Que facin president Donald Trump i tot això s’acabarà”. Segons la versió del mateix Trump: “Va dir una altra cosa, una cosa que jo no diria, perquè la paraula no m’acaba d’agradar: «La Xina tenia por de Donald Trump, Rússia tenia por de Donald Trump, tothom tenia por de Donald Trump». Jo no vull que es digui això. Vull que es digui que em respectaven”.
Quantificar el caos és difícil, però aquests últims vuit anys estan entre els més caòtics de la política nord-americana durant dècades. I aquest últim any Trump ha repetit moltes vegades que tot aquest caos s’acabaria senzillament amb la seva tornada a la presidència: com si ell fos una mena de leviatan, de superhome. Abans de començar el míting, els organitzadors de la campanya van reproduir un vídeo, semblant a un tràiler, que advertia de la possibilitat d’extermini nuclear.
Segons la teoria defensada per alguns republicans, el caos i la imprevisibilitat de Trump tenen un efecte dissuasiu sobre els comportaments impulsius dels altres dirigents: com que no sabien ben bé com respondrien els Estats Units, la preocupació suscitada per aquesta incertesa frenava decisions més importants i dràstiques a la resta del món. Quan va deixar l’administració, Nikki Haley, exambaixadora a les Nacions Unides, va descriure l’estratègia seguida per ella i Trump amb els diplomàtics com el joc del policia bo i el policia dolent. “Per exemple, si ell enduria la retòrica –va explicar el 2018–, aleshores jo deia als ambaixadors: «Doncs està força empipat. No et puc prometre què farà. Però et diré que, si apliquem aquestes sancions, això impedirà que vagi massa lluny»”.
El mateix Trump defineix el seu caos com a preventiu. Ha afirmat diverses vegades des de la tribuna que, durant el seu mandat, va impedir que Vladímir Putin envaís Ucraïna gràcies a una negociació personal en què el va amenaçar amb una acció molt contundent: “Vladímir, no ho facis, no ho facis. Si ho fas, això és el que et passarà. I em va contestar: «No ho faràs ni de bon tros». I li vaig dir: «I tant que sí, i tant que ho faré». I no em va creure”. Això ho va explicar el 7 d’octubre en un míting a Iowa.
Aleshores, en un gest que potser revela el concepte que té Trump de la política, va afegir: “Però em va creure en un 10%! I amb això ja n’hi havia prou!” Va dir que el mateix va passar amb Xi Jinping i Taiwan: Xi el va creure en un 10% i “ja n’hi havia prou”. La idea que Trump injecta les dosis suficients de dubtes insidiosos o patiment en com perceben els altres el que diu explica gran part de la política nord-americana dels últims vuit anys.
Si aprofundim en diferents parts dels raonaments de Trump, hi trobem discrepàncies. Per exemple, parlant l’any passat amb l’analista polític Tucker Carlson, Orbán va expressar els seus elogis just al revés de com ho va explicar l’expresident a Pensilvània: “La millor política exterior de les últimes dècades és la seva. No va començar cap guerra nova. Va tractar bé els nord-coreans i Rússia, fins i tot els xinesos. Va aplicar la millor política per al Pròxim Orient, els Acords d’Abraham”. I hi ha tendències força contraposades fins i tot als mítings de Trump: al de Pensilvània va començar dient: “Que Déu beneeixi Israel”. Però en un moment donat alguns seguidors de Trump també van corejar “Joe el genocida” –l’eslògan sobre la gestió de la guerra d’Israel a Gaza per part del president i els milers de palestins que hi han mort– i ell va contestar: “No s’equivoquen”.
Pot fer l’efecte, sobretot des que va començar la pandèmia, que vivim en un món més precari i interconnectat, on un procés negatiu pot amenaçar amb d’altres de pitjors, com un conflicte regional més estès al Pròxim Orient. Trump parla molt del que no hauria passat, però l’any que ve encara podrien passar moltes més coses, al marge de si qui surt elegit és ell o Biden.
La política inclou l’art de la percepció, sobretot durant les campanyes electorals. I Trump sap com funciona la percepció: com construir relats i esclafar els oponents. Aquestes habilitats han remodelat la política nord-americana. Però no tot funciona així.
Una cosa que gairebé no va esmentar dissabte al vespre és l’avortament. “De vegades els grans esdeveniments comporten dificultats”, va publicar fa poc a la seva xarxa social; hi explicava que va contribuir a derogar la sentència Roe contra Wade i, tot seguit, anunciava que deixaria el tema en mans dels estats en lloc de buscar una prohibició a tots els EUA. Però deixar l’avortament en mans dels estats no resol tampoc el problema: el Suprem d’un estat pot posar fi als programes de fecundació in vitro i un altre pot prohibir l’avortament en el termini d’un mes.
Salta a la vista que Trump vol que aquest tema desaparegui, que la gent no en parli, que els votants acabin situant-se en un punt intermedi, amb tranquil·litat. Però la gent té fermes conviccions sobre com hauria de ser la llei de l’avortament, unes conviccions que existeixen més enllà de Trump, en part perquè –com una guerra o una pandèmia– la política en matèria d’avortament no es basa en la percepció. A la vida real l’avortament està prohibit o es permet.
Copyright The New York Times
