En política sempre és difícil saber què hi ha de genuí i què hi ha d’impostat en la construcció dels lideratges. De fet, molts personatges decauen perquè l’abisme entre el que són i el que volen semblar és massa gros i la figura s’erosiona ràpidament. Aquests dies França viu un exemple per a la història: l’esfondrament de l’autoritat d’Emmanuel Macron.
Aquí, el president Illa, amb un rictus contingut que defuig la grandiloqüència, amb poques ganes de fer-se notar més del que calgui, intentant capitalitzar la ressaca d’un període que ha servit perquè tots els actors prenguin consciència de les seves limitacions –que és el que passa quan es vol anar més enllà del possible– va escampant per aquí i per allà, petits senyals de cap on vol anar. L’aparició, com aquell qui res, de la bandera espanyola entre la catalana i l’europea al seu despatx és un exemple. Certament, l’opció d’un lideratge discret, buscant transmetre certa naturalitat, té el seu sentit en el context actual. Una manera d’acomodar-se a la situació evitant les confrontacions obertes i les baralles innecessàries. Tanmateix, Illa s’equivocaria si pensés que amb desdramatitzar l’escena política n’hi ha prou. De fet, aquesta estratègia és especialment exigent: per legitimar-se necessita resultats concrets. Si els compromisos adquirits no es compleixen, el projecte se n'anirà fàcilment en orris.
L’estratègia d’Illa respon a la convicció que recuperar la calma és el que demana el país en aquests moments. I tots els seus senyals són per guanyar-se els espais centrals, en la seva màxima extensió, assumint el rol de la socialdemocràcia cada cop més reduït a fer de la moderació valor central.
En aquest context em va sorprendre l’apel·lació a l’humanisme cristià com a referent del seu plantejament ideològic. Illa sempre ha reconegut la seva condició de creient, cosa que s’agreix en un temps en què només en fan bandera els que utilitzen la religió per justificar la seva radicalització dretana. Però, tanmateix, no em puc estar de dir que humanisme cristià no deixa de ser una certa contradicció en els termes. L’humanisme és la capacitat de cadascú de pensar i decidir per si mateix, lligant-lo a la creença és posar-se sota la limitació de veritats transcendentals inaccessibles a la raó crítica. La socialdemocràcia sempre ha estat laica en la seva tradició. Segur que Illa s’ha tret aquest recurs per guanyar-se sectors de l’espai central de la societat catalana que miren el socialisme amb desconfiança. Però les apel·lacions a la religió a l’hora de la política, sempre fan feredat. Fa temps que vivim entre els impulsos fonamentalistes i les perplexitats crítiques, com sortir d’aquest atzucac? Aquesta és la qüestió.
