Sobre l’estancament cultural del nostre temps

Al mes de maig, el crític literari Christian Lorentzen va publicar un butlletí de Substack sobre l’avorriment. “Les pel·lícules de Hollywood són avorrides. La televisió és avorrida. La música pop és avorrida. El món de l’art és avorrit. Broadway és avorrit. Els llibres de les grans editorials són avorrits”, va escriure.

Com que jo també he estat força avorrida, vaig pagar 5 dòlars per llegir-me tot l’article, però la seva conclusió, segons la qual la culpa de l’estancament artístic la té la primacia del màrqueting, no em va convèncer. L’aversió al risc dels grans conglomerats del sector cultural no explica per què no sorgeixen més projectes independents interessants. Jo esperava que, quan desaparegués el forat negre de la presidència de Donald Trump, als Estats Units l’energia redirigida donaria lloc a una eclosió cultural. De moment, no ha estat així.

Una advertència òbvia: soc blanca, mare i de mitjana edat. Per tant, tot el que és autènticament guai succeeix, per definició, fora del meu radi d’acció. Tot i això, quan vaig a cafès on s’aplega el jovent, sento música que o bé és la que escoltava jo de jove o bé sona exactament igual. Un dels senzills més escoltats de l’any és una cançó de Kate Bush que va sortir el 1985. No se m’acut cap novel·la ni cap pel·lícula recents que hagin generat un debat acalorat. Els debats públics que sorgeixen entorn de l’art –entorn de l’apropiació i les ofenses, normalment– resulten cada cop més antiquats i repetitius, gairebé calcats.

Els articles que s’escriuen sobre el microcercle moderadament transgressor de Manhattan que es coneix amb el nom de Dimes Square són per se una prova de la sequera cultural que vivim; els cronistes de l’esperit dels temps necessiten carn fresca desesperadament (de fet, jo mateixa soc culpable d’haver-hi dedicat un article). Hi ha un munt de gent que busca alguna cosa nova i resplendent, i no la troba.

La millor explicació de l’actual malestar cultural que he llegit es troba al final del llibre Status and culture:How our desire for social rank creates taste, identity, art, fashion, and constant change de W. David Marx, que es publicarà pròximament. Es tracta d’una obra que no és en absolut avorrida i que ha alterat subtilment la meva manera de veure el món.

Marx entén l’evolució cultural com una mena de màquina en constant moviment empesa pel desig d’ascendir en l’escala social dels individus. Els artistes innoven per tal de guanyar estatus i, inconscientment, els individus ajustem els nostres gustos per tal d’indicar la nostra posició social actual o bé ascendir a una de nova. Com assenyala Marx a la introducció, “Les pugnes per l’estatus alimenten la creativitat cultural en tres terrenys importants: la competència entre les classes socioeconòmiques, la formació de subcultures i contracultures, i les guerres intestines entre artistes”.

Un dels seus exemples més il·lustratius d’aquesta dinàmica és el del compositor avantguardista John Cage. Quan Cage va presentar la seva peça discordant per a orquestra Atlas Eclipticalis al Lincoln Center de Nova York el 1964, molts dels assistents van abandonar la sala. Hi va haver integrants de l’orquestra que van xiular Cage durant la seva reverència final; alguns fins i tot van colpejar el material electrònic del compositor. Però l’obra de Cage va inspirar altres artistes, destacats “historiadors i curadors de museus, que el van passar a considerar una figura clau en el desenvolupament de l’art postmodern”. Això, al seu torn, va portar el públic a seguir la seva obra amb un gran respecte. Sense anar més lluny, Yoko Ono va dividir la història de la música en els períodes “abans de Cage” i “després de Cage”.

“Cage va experimentar un cercle virtuós: la seva originalitat, misteri i influència li van conferir l’estatus d’artista, la qual cosa va incitar institucions serioses a explorar-ne l’obra; l’atenció freqüent a la seva obra va dotar Cage de caché entre el públic, que després va rebre una injecció d’estatus per prendre-se’n l’obra seriosament”, escriu Marx. Per a Marx, no és una qüestió de pretensions. El caché, assenyala, “obre les ments a propostes radicals sobre el que pot ser l’art i com l’hem de percebre”.

A la secció que serveix de cloenda del llibre, Marx adverteix que internet altera aquesta dinàmica. Amb tant de contingut a l’abast del públic, es redueix la probabilitat que els altres reconeguin el significat d’un senyal cultural opac. L’art que representa un desafiament perd el prestigi. D’altra banda, en l’era d’internet, els gustos ja no diuen tant d’una persona. No cal introduir-se en cap cercle social per familiaritzar-se amb l’obra de Cage o, per extensió, amb el hip-hop alternatiu, les performances artístiques estranyes o les vambes de col·leccionista.

En cert sentit, això és fantàstic. Tothom pot trobar coses que li agradin i perdre menys temps fent veure que n’hi agraden d’altres quan no és així. Utilitzar el capital cultural per indicar la pròpia posició a l’escala social és classista i excloent. De fet, com va escriure Susan Sontag, l’art avantguardista també pot ser d’allò més avorrit.

Això no obstant, és evident que avui dia vivim tan obsessionats amb el nostre estatus com en temps de fecunda producció cultural. El que passa és que ara els marcadors d’estatus social són menys cultivats. Si el capital cultural perd valor, escriu Marx, “la popularitat i el capital econòmic passen a ser encara més rellevants com a marcadors d’estatus”. Per consegüent, afegeix, “els individus tenen menys incentius tant per crear com per honorar la cultura d’una alta complexitat simbòlica”.

Té més sentit que un arribista falsegi un viatge en avió privat que no pas que fingeixi tenir interès en l’art contemporani. Vivim temps de canvis vertiginosos i desconcertants en el gènere, la religió i la tecnologia. Pel que fa a l’estètica, gràcies a internet, el panorama és força tediós.

Copyright The New York Times