L'essència
Tinc la casa plena de fotografies. Emmarcades, les penjo a les parets, o les recolzo als volums de les llibreries o les tinc damunt de la taula o de la calaixera de l’entrada. N’hi ha de tota mena: dels últims estius, de quan els fills i els nebots eren petits, de la nostra pròpia infància en blanc i negre o les més antigues dels pares, els avis, fins i tot els besavis.
Hi ha retrats de primer pla, que destaquen els ulls vius del fill o les galtes rodones i rosades de la neboda. Hi ha fotos col·lectives, amb tot de somriures i gestos d’afecte entre els uns i els altres. En algunes estem mudats, al costat de l’arbre de Nadal, i en d’altres anem amb vestits de tirants i xancletes, lluint la pell bronzejada. En algunes imatges, el protagonisme se l’enduu el fons davant del qual estem situats: els ponts de l’Arno, a Florència, les immenses muntanyes de tots els verds del País Basc, els llacs d’Escòcia, les cases guerxes de la Bretanya francesa o els paisatges més estimats: els volcans de la Garrotxa o els camins de ronda de la Costa Brava.
En la majoria de les fotografies, les persones retratades llueixen el seu millor somriure –som presumits, tots volem quedar immortalitzats en la nostra millor versió–. També n’hi ha que pretenen captar una activitat determinada: els menuts fent bombolles de sabó, els adolescents fent una entrada valenta a cistella durant un partit, uns nuvis sortint de l’església, els pares mirant-se tendrament als ulls, l’embarassada que es posa de perfil per exhibir la panxa rodona i plena de vida. També hi ha algunes fotos emmarcades juntes, en un marc múltiple: primer els tres germans, a la següent amb les parelles corresponents, a la tercera amb tots els fills i filles.
En qualsevol racó hi ha fotografies que tenen un plus perquè donen testimoni d’algun fet important: un equip de bàsquet –una colla de vailets suats i feliços–, que envolten la copa que acaben de guanyar. O la família en pes participant en una de les innombrables manifestacions en què hem participat en els últims anys, la primera imatge del nadó acabat d’arribar al món. I després hi ha les que recullen moments més anecdòtics, però que formen part de la nostra memòria familiar: la canalla disfressada d’Elvis o de Spiderman o de Frozen, en una rua de Carnestoltes, la taula ben parada d’una nit de Sant Joan, un i l’altre bufant les espelmes d’un pastís d’aniversari.
I de totes aquestes fotografies, n’hi ha una que exerceix un poder especial sobre mi cada vegada que la miro. La tinc damunt de la taula del menjador, de manera que la veig unes quantes vegades cada dia, quan hi passo a prop. Segurament és la foto més improvisada de totes, la més espontània. Va aparèixer en una capsa plena de papers, retalls i fotografies diverses, fa relativament poc.
Hi surt la meva mare. És a la cuina del pis de Figueres. Porta una bata d’estar per casa, de colors vius, i està morena, perquè és estiu. Amb la mà dreta subjecta una paella, com si estigués a punt de tombar la truita (crec que és una truita de farina, una menja senzilla, humil i deliciosa que fem per resoldre un àpat quan no tenim res preparat o la nevera buida). A la mà esquerra hi té un got amb cervesa (li agradava fer uns glops de cervesa fresca mentre cuinava). Està clar que el fotògraf l’ha enxampada per sorpresa. No va especialment ben pentinada i porta el davantal posat (ella, que era tan presumida, mai no s’hauria fet fer una foto expressament amb aquest look). La sorpresa li fa obrir un somriure ample i els ulls li brillen rere les ulleres de miop.
Em té subjugada perquè cap altra fotografia no capta la seva essència com aquesta. És com si la tornés a tenir al davant. Com si al cap d’una estona haguéssim de seure tots a taula i menjar-nos la truita de farina. Cada vegada que la miro em sento confortada.