L’ordre liberal que hem conegut cau a trossos i els nostres temps s’assemblen cada cop més als del segle XIX: hi ha una combinació de mercats globals i cultures locals, creixen aspiracions socialistes al costat de moviments feixistes, Giorgia Meloni es fa viral a l'internet fluid amb vídeos on reclama una idea gens desconstruïda de patria, dio e famiglia. Com explica Boris Groys, aquesta societat s’assembla molt a la que Lenin va descriure al llibre Imperialisme, la fase superior del capitalisme, que faríem bé de traduir al català. Potser la continuïtat més suggeridora es troba en un clima cultural que creu més en les identitats que en l’universalisme: de la mateixa manera que moltes societats de la segona meitat del XIX estaven dominades per un discurs sobre “psicologies nacionals” que figurava que tenien valors incompatibles entre elles, avui a les identitats nacionals se n’hi sumen moltes altres com ara la raça o el gènere, que reprodueixen la mateixa lluita pel poder entre grups de bons i dolents. Ara com aleshores, la sensació de caos i competició cada cop més descarnada entre aquests grups desemboca en un dilema entre protecció i revolució.
Arriben unes eleccions europees marcades per la guerra i a tot arreu se’ns diu que arrasarà la dreta. No és un final predestinat: les guerres esclaten quan esclaten i, més que afavorir intrínsecament una família o l’altra, serveixen per veure millor quins discursos s’estaven fent i cap a on anaven. Es veu especialment clar si comparem les guerres. La de Palestina s’ha precipitat en una distinció diàfana: la dreta amb Israel, l’esquerra amb Palestina. En canvi, la guerra d’Ucraïna ha fet sortir a la llum moltes esquizofrènies: a l’hora de defensar una democràcia liberal europea, una dreta que idolatra la figura patriarcal, religiosa i autoritària de Putin s’ha trobat amb el cor dividit, i una esquerra que detesta l’imperialisme i l’OTAN, també.
Jo diria que totes aquestes tensions s’entenen millor a la llum de les virtuts i els vicis de la mirada postcolonial, que és la ideologia que s’ha fet hegemònica en els últims anys entre l’esquerra. La clau ha estat un gir de la crítica econòmica a l’autocrítica cultural. L’hegemonia d’Occident i els estralls del colonialisme explicaven molt bé l’arrel de la gran majoria de desigualtats i injustícies del món a la segona meitat del segle XX. La idea era emfatitzar l’experiència dels pobles oprimits i promoure el seu alliberament. Aquesta autocrítica anava acompanyada d’una fe positiva en què els moviments d’emancipació dels pobles ocupats no es revoltarien de qualsevol manera, sinó per establir règims justos i igualitaris com els que l’esquerra occidental somiava per a casa seva.
Aquest discurs d’un líder polític podria oferir un bon resum del marc mental: "La situació al món està canviant dinàmicament i els contorns d'un ordre mundial multipolar estan prenent forma. Un nombre creixent de països i pobles trien un camí de desenvolupament lliure i sobirà basat en la seva pròpia identitat, tradicions i valors. A aquests processos objectius s'oposen les elits globalistes occidentals, que provoquen el caos, aviven conflictes nous i antics i duen a terme l'anomenada política de contenció, que de fet equival a la subversió de qualsevol alternativa de desenvolupament sobirà". La gràcia és que aquestes paraules les va pronunciar Vladímir Putin després de llençar la invasió d’Ucraïna, el 16 d’agost de 2022, i que frases calcades es poden trobar a la propaganda de Hamàs contra l’ocupació israeliana.
El problema és que Putin i Hamàs no s’assemblen als moviments d’alliberament nacionals que la teoria anticolonial desitjava que sortissin. Amb el cap una mica fred és molt fàcil veure el cinisme d’aquests règims intentant girar el postcolonialisme occidental contra ell mateix. Quan Putin i Hamàs apel·len a la identitat cultural, l’aprofiten com una excusa essencialista que justifica la repressió de minories i contradiu la solidaritat entre oprimits que és pròpia de l’esquerra. Quan es reclama el dret al desenvolupament sobirà, però es neguen la sobirania d’Ucraïna i d’Israel, també.
El problema de l’esquerra és que la reculada d’Occident per la qual havia lluitat durant tant de temps s’està produint per fets consumats, però de maneres que no es corresponen a la profetitzada. No està emergint una coalició internacional de tots els damnats de la Terra per establir la pau perpètua i la justícia social, sinó règims nacionals ultrareaccionaris associats a dictadures i esferes imperials com la Xina o les monarquies del Golf. Davant d’això, la dreta europea ofereix la vella idea del replegament identitari i la preparació per a la guerra. I, ara igual que sempre, l’esquerra només pot reaccionar amb un projecte de solidaritat capaç de criticar les injustícies que es cometen en nom d’aquestes identitats en termes racionals i universals. Un bon començament seria aplicar els mateixos paràmetres crítics a totes les identitats i lluites que estan tenint lloc al planeta, que estan igual de dividides i són igual de capaces de trair-se a elles mateixes que la identitat occidental.
