De l’esquerra caviar a la dreta bàrbara

La socialdemocràcia acomodada al poder, que va acabar fent del seu èxit un estil de bona vida (i guanyant-se el sobrenom d’esquerra caviar), no va saber veure el propi declivi: va menystenir els avisos d’unes classes populars i mitjanes que, de crisi en crisi, anaven perdent el vell ancoratge ideològic socialista i es refugiaven en el parany antipolític. Aquesta diguem-ne frivolitat esquerranosa ha acabat portant al cim de les democràcies liberals una dreta populista trencadora –segur que en trenca moltes, de coses– com la de Trump o ara la de Meloni. El conservadorisme tradicional –la democràcia cristiana i el liberalisme– també ha abdicat massa fàcilment de les pròpies essències, fent el joc a aquesta nova dreta il·liberal. I així estem, a la deriva.

Fa massa temps que la política ha deixat de fer pedagogia. El lema de Campalans no fa per al món de la cridòria difamadora de les xarxes socials. Només cal pensar en el cas Dalmases i la fake Joana Masdeu. Les estratègies en voga es basen en la intimidació, la falsedat i la infoxicació. Manen els missatges per reforçar en la ciutadania el sentiment de víctima, per instal·lar-la en la conspiranoia i la confrontació maniquea, per fer-la aliena a tota responsabilitat compartida. I així, pas a pas, empetitint, simplificant i banalitzat la política, anem creant monstres que minen des de dins uns sistemes democràtics fràgils per definició, que en els països amb menys tradició porten a formes directament autoritàries (Putin, Orbán...) i en els suposadament consolidats donen pas a imprevisibles figures messiàniques. A l’altre extrem, el contramodel és la dictadura excomunista xinesa, implacable amb tota dissidència.

Arreu, tant a redós de Putin com de Trump –que pot tornar– o de Xi, hi floreixen els superrics. El diner com a mesura de totes les coses: del poder i de l’èxit. El nou primer ministre britànic, Rishi Sunak, posseeix una fortuna. I sense Berlusconi no existiria Meloni. La ideologia que ho tenyeix tot és la de l’individualisme quantificable: tant tens, tant vals; tant guanyes, tant ets. L’aspiració que domina entre els joves és ser milionari, si pot ser amb un cop especulatiu, millor. Aquí i a la Xina mandarina. Aquesta és l’autèntica globalització que ha conquerit mercats, Parlaments i mentalitats. El diner (fàcil) com a fi, com a obsessió; no com a mitjà.

No es tracta de caure en cap austeritat purista ni de negar-nos la joia de viure. No es tracta de renegar de l’esperit emprenedor ni de l’aspiració a una vida millor. No es tracta de menysprear la necessària cultura de l’esforç amb premi individual. Però sí que, sense renunciar a tot això, no podem deixar de banda la idea de comunitat, de grup, de col·lectivitat, conceptes que impliquen tenir en compte els altres, en especial els que no se’n surten, els que moren al carrer (400 sensellar han perdut la vida els últims set anys als carrers de Barcelona), els que arrisquen la vida desesperadament en una pastera: el drama humanitari dels immigrants. ¿L’única resposta política ha de ser deixar-se portar per la demagògia ultra antiimmigració? De nou aquí falta pedagogia i valentia política per afrontar la dificultat de conviure amb les diferències culturals i per desmentir amb dades i fets la idea que els de fora et prenen la feina i les prestacions socials.

I hi ha, encara, un realitat global incontestable que ens implica a tots i que no respon a la lògica del diner: la crisi climàtica. Aquí sí que l’imperatiu col·lectiu és indefugible. El canvi climàtic ens liquidarà a tots, moros i cristians, rics i pobres. La resposta ha de ser conjunta i concertada, ni que sigui per simple instint de supervivència. I tinguem clar que els ultres i els autoritaris –els Trump, Meloni, Putin, Xi i companyia–, a més d’enfrontar-nos barroerament, no salvaran el planeta.