L'esperança universal

Ara que m’ha tocat, com ha tocat a tanta gent molt abans i com sembla que acabarà tocant a tothom, només puc dir que hauria preferit que no fos a ple estiu i amb aquesta calor. Les infusions baixen millor amb el fred de l’hivern. I estar-se al llit és més còmode sense suar. Però si pensem en tot el que hem viscut en aquests darrers dos anys i en la quantitat de gent que ha patit moltíssim, és evident que el que també ens ha tocat, en part, és aquest concepte tan estrany que es diu sort. Hi insisteixo, només en part.Per allò que la sort sempre és relativa. La majoria d’amics, coneguts i no saludats demostren, amb més o menys pudor, els coneixements apresos en el màster de medicina que hem fet totes durant la pandèmia. Els consells es redueixen a paracetamol i paciència. I diria que més paciència que paracetamol. El que es fa estrany és la gent que t’envia ànims i al mateix temps et fa saber que ho ha passat fatal i que encara no es troba bé del tot des de fa no sé quant. Que ja se sap que no ha estat igual per a tothom. Que no és cap bestiesa. Però és com quan algú té una malaltia greu i li comenten les persones que coneix que han mort d’aquell mateix mal. Hi ha persones que tenen una manera peculiar d’animar-te. Com les que no te’n passen ni una perquè no tenen sentit de l’humor. 

La carrera de medicina és una de les que demana una nota de tall més alta per entrar-hi. Acabem de saber la d’aquest any, encara que ja ho sabíem de fa molt més temps. També fa anys que sabem que hi ha un problema estructural de manca de professionals de la medicina al nostre país. Falten infermeres i metges. Es necessiten metges i infermeres. Es necessiten vocacions. La idea de fer als aspirants a estudiant de medicina una prova per demostrar les seves capacitats personals i emocionals, com es fa als mestres, no es portarà a terme. Tampoc aquesta mena de proves t’asseguren res, si es tracta de ser estrictes. Psicotècnics. Quants els han passat i no els haurien d’haver ni començat? Doncs això. Però els exàmens mateixos tampoc no són el millor invent. Com la democràcia. Tot es pot millorar. El que costa d’entendre, des de fora, és com algunes persones poden exercir aquestes professions sense cap mena d’empatia. Però sempre costa d’entendre com algú és incapaç de posar-se a la pell de l’altre, quan és l’altre el qui pateix. Una cosa és necessitar posar-hi distància i l’altra no mirar els ulls de la gent. Encara que tothom hagi mirat en algun moment cap a una altra banda. I que la santedat només existeixi gràcies a l’ajuda dels déus. Per cert, ens aniria bé anar descartant les religions ara que podem veure un Univers que no havíem vist mai i que ens acosta a l’inici de tot. Però les religions sempre tenen l’excusa que hi veuran més enllà del que nosaltres podrem fotografiar. Són massa bon invent. Amb tota la seva perversitat. O justament per això. 

Tenim virus que s’han de mirar amb microscopi i tenim la nova imatge de l'Univers que no podem abastar, com el nostre cervell mateix, que també se’ns escapa. Tenim les conseqüències d’una pandèmia que no podem donar per acabada o d’una postpandèmia que es pot allargar indefinidament. Tenim la sensació que no som res dins un Univers inabastable i, alhora, ho som tot. Tenim la velocitat de la llum i la humanitat que es perd i es troba ràpidament en el seu propi Univers. Tenim incògnites que encara no expliquen les fotografies i l’esperança, sempre, de les preguntes. Seguim. Amb paciència i paracetamol.