Que l’estat espanyol vinculi independentisme i terrorisme és greu però no és nou. Sense anar més lluny, Tamara Carrasco ja s’hi va trobar.
Com que l’estat espanyol es nega a abordar l’independentisme a Catalunya des de la política, necessita exagerar-ne l’amenaça per justificar els seus abusos. Els cossos de seguretat van desembarcar per donar compliment a una ordre judicial, i no van trobar millor manera de fer-ho que pegant a la gent. Felip de Borbó va fer un discurs per emular el del seu pare davant d’un cop d’estat, quan el 2017 no hi va haver cap cop d’estat. El poder judicial va acusar els presos polítics de rebel·lió per poder-los suspendre, i no era rebel·lió. I els va acusar de sedició, i tampoc no ho era. I ara el poder executiu justifica la infiltració de policies perquè estaríem davant d’una mena de prototerrorisme basat en la crema de contenidors o els talls d’autopistes o vies de tren, que són desordres públics però no terrorisme.
Pel mig, ha fet servir la policia per crear proves falses contra adversaris polítics, i ha fet servir el sistema Pegasus per infectar els seus mòbils. És la doctrina Robles: “Què més ha de fer un estat?”
L’estat espanyol encara no ha sortit de la commoció que l’1 d’Octubre hi hagués milers d’urnes a punt. Urnes. No armes. Urnes. Aquest és el punt que l’inquieta profundament perquè és la mostra d’un doble fracàs: primer, el de no haver-les trobat després d’haver assegurat que no n’hi hauria. I segon, allò volia dir que dins d'Espanya hi ha més de dos milions de persones que escapen a la influència cultural del que l’Estat accepta com a pensament pensable, i pensen pel seu compte. Quan et passes dècades negant fins i tot que Catalunya sigui una nació, el dia que es comporta com a tal no te’n saps avenir.
Per això han de dir-se que vigilen possibles terroristes.
