Complint la llei de Murphy amb escrupolosa exactitud, el president dels bisbes espanyols, Luis Argüello, ha fet realitat el principi que diu que tot és susceptible d’empitjorar. Després de la cançó pederasta de l’alcalde de Vita, l’arquebisbe de Valladolid ha recordat que “cal situar les coses en el seu context i no créixer en el que podria ser una societat massa puritana”.
Em faig creus que gent preparada pugui equivocar-se tant, en un error no forçat. ¿Viu en un altre planeta o ignora que s’ha generalitzat la consciència social contra els abusos a menors? ¿De debò que ni per un moment se li va encendre al cervell el llum d’alarma que tots portem incorporat i que t’avisa quan estàs a punt de ficar-te de peus a la galleda? ¿No se li va activar una alerta parlant de pederàstia, a ell, representant d’una organització tocada a tot el món per escàndols sexuals? ¿Creu seriosament que és massa purità exclamar-se per la interpretació pública d’aquella cançó horripilant?
Al costat de comportaments de fe i de caritat (precisament Càritas n’és el millor i més útil exponent), l’organització eclesial continua pel pendent ultraconservador després de la pràctica desaparició del cristianisme postconciliar. El fenomen és mundial, però és més acusat a Espanya, on els bisbes han arribat a escriure que la unitat d’Espanya és un bé moral i on l’Església catalana s’està fent invisible fins a convertir-se en l’Església a Catalunya, sense que cap veu amb personalitat gosi trencar el silenci. És trist pensar que avui no caldria ni la meitat de valentia que durant els temps de la dictadura franquista per discrepar en públic o oferir una visió més oberta de l’Evangeli. I així, entre aquest pensament tancat i declaracions com les de la “societat massa puritana”, l’Església catòlica continua perdent atractiu.
