Ja el tenim entre nosaltres. És l’esdeveniment literari de l’any. Em refereixo a la biografia de Josep Pla que ha escrit Xavier Pla. Un monument planià. Una dècada de feina. El resultat són 1.500 pàgines. El personatge és inesgotable. Ara que estem en temps de dones fantàstiques, Pla és l’últim home d’abans. Un seductor homenot d’un temps mascle. Algú d’una altra època, un monstre creador d’una potència fenomenal, un escriptor que es va ocultar rere mil cares. D’aquí la dificultat de fixar-ne el retrat, d’explicar com era, què pensava, què desitjava. I d’aquí el seu atractiu immens. Pla sempre s’esmuny. Com expressa el biògraf, exhibint-se s’oculta; mostrant-se impúdicament, s’amaga fent servir l'estratègia del calamar: escampant tinta a cor què vols. Més que despullar-lo, Xavier Pla ha volgut vestir-se amb les seves robes, amb la seva tinta, acompanyar-lo en el seu laberint. El viatge que ens proposa és fascinant.
El podríem entendre com una metàfora del país. Pla és com una Catalunya sempre insatisfeta amb ella mateixa, en lluita contra la seva timidesa, que vol i dol, que no s’agrada. Arrelada i cosmopolita, conservadora llibertària, a vegades feréstega fins a l’extravagància exagerada, explosiva. Que té un fons salvatge però sap guardar les formes. L’estètica acaba manant per sobre de l’ètica, amb canvis de camisa tan literals com simbòlics. Pla i Catalunya, joc de miralls. L’un i l’altra són ordre i aventura. El desordre personal de l’escriptor (d’amors, de feines, d’horaris, de diners...) al servei de fixar la imatge i donar consistència literària a una Catalunya plausible, alhora perduda (la republicana) i immortal (la que sobreviu a la dictadura).
No hem tingut cap altre cronista tan procliu, àvid, compulsiu, reconcentrat en si mateix (guardava tots els papers, incloses 35.000 cartes amb 6.500 corresponsals) i alhora expansiu. Com ens veuria avui l’home de Palafrugell? Catalunya ha tornat a fer-ho: a somniar i naufragar, com una barca en un mar de tempesta. País mediterrani. Des de la seva catalanitat de pell i ànima, tan a tocar de peus a terra, hauria cridat a salvar els mobles, a treballar. La santíssima continuïtat: el mas, la llengua, la fàbrica. Ell va saber recomençar després de la desfeta caïnita de la Guerra Civil. Fàustic, s’havia enfonsat en el diabòlic bàndol guanyador, una contradicció més de la seva trajectòria. I es va tancar a escriure, el que millor sabia fer, la seva mania total. Sense parar. Tenia el país al cor i al cap, i es va dedicar obsessivament a donar-li cos, a encarnar-lo negre sobre blanc. El seu particular país, esclar: d’intel·lectuals i artistes, de pagesos i pescadors, de polítics derrotats, d’empresaris i gent amb possibles, de cuiners i botiguers...
La Catalunya obrera no era cosa seva. Obsessiu menestral de la literatura tenyit d’egocentrisme fatalista i escèptic, concebia la societat com una suma caòtica d’individualitats en lluita permanent. Tots contra tots. Ell contra tothom. Sempre acabava fent mal als qui l’envoltaven. Tot l’encuriosia però la massa li interessava poc. S’aproximava a les persones una a una, buscant-se a si mateix, però li feia por trobar-se de debò. Tot girava al voltant de la identitat, la seva. I la del país. De nou Pla i Catalunya, retrats paral·lels, ondulants i evanescents. De moltes cares. El misteriós laberint de la identitat.
En realitat, Pla s’oculta rere Catalunya, s’hi parapeta. Fa servir el país, li ofereix literàriament la pròpia vida. Així li dona vida. Fins i tot es podria dir que s’hi sacrifica, un verb que segur que no li plauria: massa moralista. I en el sacrifici hi troba la salvació, un sentit. Aquesta acaba sent la identitat d’algú que no sap, no vol o no aconsegueix saber qui és realment, d’algú que es jutja amb una duresa inusitada per fer-se perdonar la seva volubilitat personal i la seva insaciable ambició d’escriptor.
Se’ns gira feina com a lectors. Feina agraïda. La biografia de Pla per Pla és un regal en un país que darrerament ens dona ben poques alegries. Només la cultura ens salvarà.
