L'esbroncada europea no fa sang a la Xina
Els presidents del Consell Europeu i la Comissió Europea, Charles Michel i Ursula von der Leyen, van assistir el 7 de desembre a la 24a Cimera UE-Xina per transmetre un missatge dur al president xinès Xi Jinping. Per a l'opinió pública europea i nord-americana, i amb el teló de fons de la nova Guerra Freda entre els Estats Units i la Xina, va semblar que els caps de la UE estaven augmentant la pressió sobre la Xina amb amenaces creïbles sobre quatre qüestions concretes, però és probable que a les autoritats xineses els hagi resultat més graciós que alarmant.
La primera de les queixes de la UE es deu al "desequilibri comercial". Von der Leyen va pintar una imatge acolorida: va afirmar que "dos de cada tres dels contenidors que arriben plens des de la Xina a Europa tornen buits".
Per descomptat, no hi ha dubte que els desequilibris comercials sostinguts bé poden reflectir una estratègia mercantilista per aconseguir superàvits permanents, però que la UE acusi la Xina de mercantilista resulta una mica còmic. El superàvit del compte corrent xinès durant l'última dècada va ser de l'1,65% de mitjana, mentre que el de la zona euro va ser d'una mitjana del 2,24%. Durant aquest mateix període, el motor principal de l'economia europea, Alemanya, va registrar un superàvit escandalós del 7,44%.
La segona queixa de la UE és que l'assistència estatal xinesa implica la competència deslleial de les exportacions d'aquest país als mercats europeus. Sens dubte, això tenia sentit a finals de la dècada de 1990 i principis de la de 2000, quan, lluny de queixar-se del dúmping xinès, la UE (i els EUA) lloaven l'ingrés de la Xina als circuits comercials i financers occidentals. Però quin sentit té aquesta queixa ara?
Després de tot, la competitivitat de les bateries i vehicles elèctrics xinesos a Europa no es deu als subsidis, sinó a les gegantines inversions que va fer la Xina per desenvolupar-los. Europa és avui senzillament incapaç d'igualar la qualitat dels panells solars xinesos, amb assistència estatal o sense.
Volkswagen, una de les automotrius locals xineses més grans, solia importar tant components com robots industrials alemanys. Avui dia, tots els components i béns de capital que Volkswagen necessita per produir automòbils a la Xina provenen de la Xina, cosa que se suma a les afliccions comercials europees.
I no només s'ha revertit el superàvit comercial. Després de confiar durant dècades el disseny dels seus automòbils a enginyers alemanys, Volkswagen està en procés de contractar fins a 3.000 enginyers xinesos per a la pròxima generació d'automòbils completament elèctrics que planeja vendre a la Xina i Europa. En termes més amplis, des del 2008 –quan la UE va imposar una austeritat rigorosa a tot Europa i va debilitar la inversió de les seves indústries en aquest procés– la Xina ha ampliat les seves inversions fins a gairebé el 50% dels seus ingressos nacionals, un rècord mundial.
Culpar el mercantilisme xinès resulta sorprenent –especialment entre els industrialistes alemanys, que s'han passat els últims 50 anys afirmant que el superàvit comercial persistent del seu país amb la resta del món reflectia la demanda dels seus productes d'alta qualitat–. No importa el que Von der Leyen digui als líders xinesos: aquests industrialistes saben que les seves contraparts xineses dedicades a la fabricació de panells solars, bateries i vehicles elèctrics s'han guanyat el dret a dir el mateix.
La tercera queixa de Michel i Von der Leyen és que a les empreses europees els costa aconseguir contractes del govern xinès. Juntament amb les dues queixes anteriors, aquestes són les justificacions dels funcionaris de la UE per a la implementació de mesures punitives contra els exportadors xinesos (especialment aranzels elevats als vehicles elèctrics, i a les tecnologies verdes, en termes més generals). Però encara que els funcionaris citen la investigació formal sobre els vehicles elèctrics xinesos que ja està en curs a Brussel·les, res d'això no és convincent.
Els líders industrials europeus amb els quals he conversat en privat admeten que veuen aquestes amenaces com una evidència del pànic que s'ha apoderat dels líders de la UE quan han entès que Europa ha perdut competitivitat en sectors crucials. Un d'ells em va preguntar, retòricament: "¿Von der Leyen creu realment que l'amenaça aranzelària contra els vehicles elèctrics de BYD augmentarà les exportacions [europees] a la Xina?"
Certament, les empreses europees es queixen que la competència no és justa pel que fa a la Xina, especialment en el cas de les compres governamentals. Però no entenen què canviarà si, a causa de l'enorme pressió nord-americana, els governs de la UE limiten cada cop més les seves compres a les empreses xineses. "A més –em va confiar un membre d'una d'aquestes empreses–, des de la pandèmia els governs de la UE han abraçat l'assistència estatal com si la vida en depengués".
La quarta queixa que Michel i Von der Leyen van exposar a Xi és que la Xina no dona prou suport a les sancions de la UE a Rússia, com a part d'un front unit per posar fi a la brutalitat de l'exèrcit rus a Ucraïna. Deixant de banda la seva eficàcia, aquesta acusació només revela hipocresia: carreguen contra els bombardejos de Putin a hospitals i contra els sistemes d'aigua potable, electricitat i aliments ucraïnesos (cosa que tots hauríem de fer), però guarden silenci mentre Israel fa el mateix, i podria dir-se que una cosa molt pitjor, a Gaza.
Per descomptat, la hipocresia no és la causa de l'hemorràgia del capital i la desaparició del superàvit del compte corrent d'Europa. La mala gestió de la UE de la inevitable crisi de l'euro fa una dècada se'n va ocupar. Els nivells rècord d'austeritat, sumats a l'emissió massiva de diners i la incapacitat crònica per crear una unió bancària i de mercats de capital, van garantir que durant els tretze anys següents hi hagués als circuits financers europeus una quantitat de diners sense precedents, i que la inversió europea en les tecnologies del futur fos més baixa que mai. Aquest és el motiu pel qual Europa està endarrerida respecte als EUA i la Xina. Respondre subordinant-se als Estats Units i llançant amenaces buides contra la Xina és tan trist com inútil.
Copyright Project Syndicate