Encara de vacances econòmiques i abordant temes quotidians, us vull parlar d’una cosa que m’ha servit extraordinàriament a la vida. A gaudir més i a viure en pau amb mi mateix. Es tracta del dia que vaig sentir una frase molt òbvia. Però el participi d’obvi és obviat. Tendim a obviar el que és evident. La frase era aquesta: “La mentida és filla de no saber reconèixer els nostres errors”.
És exactament així. Quan, per vergonya o per por al què diran, o senzillament per orgull, no reconeixem un error, què fem? Amagar-lo. O negar-lo. Aquesta reacció, en principi de poca importància, és la que, finalment, ens porta a la mentida. Esclar, si estem negant la veritat, si estem amagant una cosa que hem fet malament o en què hem fallat, forçosament haurem de tapar-la amb una mentida, encara que sigui petita.
La petita mentida, mantinguda en el temps i amplificada per errors posteriors, és la que acaba convertint-se en una gran mentida.
Viure amb mentides és molt cansat. Primer, perquè ens obliga a haver de recordar les explicacions o argumentacions que hem donat, no fos cas que ens descobreixin. I segon, perquè ens sentim malament quan la mentida forma part de la nostra vida. Però ho preferim abans de decebre els altres.
No val la pena. Som humans. Hem d’acceptar els nostres errors. Ens podran dir que esperaven més de nosaltres, que hem fallat, que hem decebut, però no ens podran dir mentiders. Quan, en canvi, assumeixes les conseqüències de les teves accions i inaccions, de les teves paraules i silencis, vius en harmonia amb tu mateix. Una persona coherent és aquella que diu el que pensa i fa el que diu. Pensament, acció i paraula estan alineats. No hi ha espai per a la mentida.
Un dels principals motius de no reconèixer errors és la por a no ser estimats. El rebuig dels que ens importen. Amb el temps, he anat descobrint que els que t’estimen de debò accepten els teus errors. Si no, és que no t’estimen com cal. Perquè una cosa és actuar de mala fe. Això té poc perdó. Però d’errors, tots en fem.
Us animo de cor a viure en la veritat. De vegades és dur. Però tenir la consciència en pau s’ho val.
