En l’arrel de la falta d’acord ERC-Junts hi ha greuges no resolts ni superats que mantenen vius forts ressentiments, però també hi ha un entrebanc més bàsic i universal. Si el camí cap a la independència ha de ser long and winding, la governança del famós mentrestant (d’anys de mentrestant) no podrà deixar de polaritzar els partits en el clàssic eix dreta-esquerra. Junts ha fet tot i més per no posicionar-s’hi. Ha defenestrat un PDECat que, massa lligat a la gestió del territori, no li podiaseguir el joc. I ha fet líder negociador un Jordi Sànchez de passat vinculat a Iniciativa. Però aquesta ambigüitat només és sostenible en un fort clima de confrontació amb l’Estat. Com més lluny es veu l’horitzó de la independència, més ineludible es fa governar i més inviable resulta que governin junts partits amb models econòmics substancialment diferents.
Catalunya és una part del món i al món, ara mateix, és urgent posar fi a un model econòmic: el fonamentalisme liberal engegat per Thatcher i Reagan als 80. No només per frenar la creixent desigualtat i l’extinció de la classe mitjana -l’ingredient clau de la democràcia- sinó també per salvar la diversitat biològica o el teixit social, i perquè els acords climàtics necessaris per mantenir vivible el planeta no es vegin sempre desbordats per un creixement desbocat que va a la seva. Aquest “anar a la seva” -el motor i (anti)valor essencial del present model- té moltes formulacions: l’American first, el Brexit, el dúmping fiscal. I ens proporciona notícies tan indignants com que Amazon -la multinacional que devora petit comerç- no pagui cap impost de societats en estats on factura 44.000 milions. Ser progressista, avui i sempre, vol dir situar-se als antípodes d’“anar a la seva”. Seguir-hi anant és tan catastròfic per al futur de l’espècie que un govern“progressista” que integri i abraci aquest “anar a la seva” sembla una broma de mal gust. I això no és chavisme: fins i tot ho defensa un polític tan establishment com Joe Biden.
“Anar a la seva” no és una pulsió gens aliena als nacionalismes. Ni al de l’estat que vol ser més nació ni al de la nació que vol ser estat. Podria ser el lema dels que, com Ayuso, Trump o Johnson, viuen de prometre i exhibir unilateralitat. Ser unilateral és veure en “els altres” adversaris; i en el negociador, un traïdor. És parlar d’“els espanyols” o “els catalans” excloent-ne tots els que, sent-ho, no viuen la identitat com tu la vius o la conceps. Beu del mateix verí que el model ultraliberal. Ningú m’ha de dir quant vi he de beure (encara que després atropelli un nen). El meu paísté dret a ser paradís fiscal (encara que creï inferns als països veïns). I així podem seguir.Més enllà, doncs, d’odis personals que subsisteixen, l’altre entrebanc per formar Govern és aquest nacionalisme que veu en els impostos lladronicis, abona la sanitat privada o felicita l’Estat d’Israel. Perquè, encara que en l’efervescència sembli dels teus i tu també vulguis la independència, si ets coherent -i la E d’ERC és més que una lletra-, a l’hora de governar... el vols a l’oposició.
