L’engany de la nova estètica energètica
Revista ‘soberanía Alimentaria’A molta gent li causa estranyesa assabentar-se que està sorgint un considerable rebuig a les energies renovables. ¿Són veus negacionistes del canvi climàtic, o per contra són neoludites o simplement aixafaguitarres? Si bé totes les administracions, i ara més amb l’impuls dels nous fons de la UE, ja han decidit tirar pel dret amb el superaccelerat desplegament de parcs eòlics i solars, val la pena obrir la mirada al respecte i descobrirem la complexitat -i gravetat- del tema.
Hi ha veus rurals que no entenen que tot això estigui en marxa sense el seu consentiment; hi ha veus ecosocials preocupades per les repercussions que provoca, arreu del món, l’extracció de tantíssims minerals per fer possible el desplegament d’aquesta tecnologia; la gent del decreixement es pregunta per què es reprodueix un dels problemes de l’energia fòssil, encadenar-nos a la finitud precisament d’aquests materials minerals (recomano el documental La cara oculta de las renovables i el llibre La guerra de los metales raros ); la gent que defensa i estudia la biodiversitat també mostra la seva preocupació davant el que representa un pas més en la industrialització d’una natura absolutament ferida; i, finalment, les mirades més anticapitalistes posen l’atenció en com el control d’aquest negoci torna a convertir-se en el monopoli dels de sempre i, encara més, denuncien com el capitalisme busca en les renovables i en un fals discurs de sostenibilitat la seva última oportunitat de ressuscitar d’entre els morts.
Apuntalant l’error
Dades, estudis, xifres, reportatges... justifiquen sobradament aquests arguments, i jo, que els comparteixo, vull afegir una nova perspectiva d’anàlisi, la simbòlica.
Què veig quan miro els molins de vent? El que jo veig és com s’apuntala, mai més ben dit, el dogma d’aquesta civilització que situa l’ésser humà per sobre de la natura i com es perpetua un sentiment de “dret de propietat”. Amb totes aquestes estaques clavades sobre la terra i els camins per arribar-hi observo que continuem malmetent tot allò que hauríem d’entendre com a sagrat. I una pandèmia ens ho constata.
Observo que els molins són gegants i que les propostes de parcs eòlics superen tranquil·lament el centenar d’hectàrees, cosa que confirma que els problemes que generem amb la nostra forma de vida els mirem de resoldre amb la mateixa equivocació però més grossa. Patim de “gegantisme”. No només industrialitzem la natura amb aquest tret antropocèntric, també podem afegir-hi un tret clarament androcèntric en què es ret culte al que és més gran, més potent.
Si m’hi acosto més, constato com ens agrada dependre de tecnologies ultramodernes que a nosaltres ens fan inservibles. Només un grapat de multinacionals poden construir aquests mecanismes. Nosaltres no sabem com funcionen, no els podem reparar. La sempre tan valorada eficiència comporta la desaparició de tecnologies certament molt més modestes, però realment apropiades i adaptades a una escala humana i popular, a una escala poètica: “Molt lentament giravolta la sínia i passen anys, o segles, fins que l’aigua s’enfila al cim més alt...”
Però el que més em preocupa de tot això que veig és que els molins i els panells són un miratge. Ens fan creure que la nostra civilització ha trobat un camí per esquivar el col·lapse. Juntament amb la digitalització, em recorden perillosament els discursos que ens fan creure que la resposta la trobarem colonitzant el planeta Mart. No hi ha res pitjor que generar falses expectatives, ara vestides de quimeres tecnològiques. De fet, tot aquest desplegament en la transició energètica, que com hem dit abans està limitat a uns materials finits i ni tan sols aturarà el canvi climàtic, reforça el mite del progrés com a religió universal.
Si volem entomar els grans canvis que arribaran amb tota seguretat, hem de corregir un problema de sobrecivilització, de desmesura però també de falta d’honestedat. El terratrèmol ja ha començat.