L’engany del 2% per a defensa
Davant el nou compromís pres aquests dies que els països de l’OTAN dediquin el 2% del PIB a qüestions militars, crec que convindria tenir en consideració alguns aspectes, abans de prendre decisions estructurals que després serien difícils de revertir. El primer és que la despesa militar real d'Espanya és superior a la que mostren les dades del pressupost del ministeri de Defensa, ja que hi ha partides que estan en altres ministeris o en organismes autònoms. Fins i tot el criteri d'homologació de dades que fa la mateixa OTAN, que situa el pressupost espanyol per al 2022 en 13.136 milions d'euros, un 38,1% superior al pressupost del 2014, i que suposa l'1,01% del PIB previst per a aquest any, també és més elevat que el del ministeri. Elevar-lo al 2%, seguint les dades de l'OTAN, suposaria duplicar el pressupost, 13.000 milions de dòlars anuals més cada any, que, o bé procedirien de nous impostos, o bé es traurien de partides socials ja existents.
El segon motiu està vinculat amb la distribució d’aquest pressupost. Dels 29 països que conformen l'OTAN, Espanya ocupa el lloc 14 pel que fa a despeses en equips (el 26,2% del total del pressupost), però el tercer pel que fa a despeses de personal, que suposen el 57,18% del pressupost i serveixen per pagar els salaris dels 118.200 efectius que conformen les forces armades. Si es vol duplicar la despesa, és evident que no es farà duplicant el personal i incrementant el percentatge que suposen els salaris. Majoritàriament –posem uns 10.000 milions de dòlars anuals–, serà per adquirir nou armament, sigui de fabricació nacional o importat.
Això ens condueix a la tercera raó, que és la tradicional manca de discussió sobre la necessitat d'adquirir armament. Simplement, no es discuteix, i, per tant, ningú no es veu en l'obligació de donar explicacions. S'adquireixen molts armaments per inèrcia, per acontentar el sector militar o per calmar els ànims dels treballadors i dels sindicats vinculats a la indústria armamentista. La qüestió, per tant, és si ara es posarà fi o no a aquesta lleugeresa pressupostària, i si es donaran explicacions per justificar, de manera ben raonada, els motius pels quals es necessiten els nous sistemes d'armes, així com quin serà el seu ús i ubicació.
Una quarta consideració és la geogràfica. La guerra a Ucraïna ha posat en alerta els països veïns amb Rússia, i es pot arribar a comprendre que molts ja tinguin despeses militars elevades, i fins i tot que els vulguin augmentar en un futur pròxim. Però aquest factor de proximitat no justifica que la resta de països, i especialment els més allunyats de Rússia, com Espanya, argumentin de manera considerable la despesa militar amb aquesta excusa, com si haguéssim d'entrar en combat.
La cinquena raó és la de desmentir que l'increment de despesa militar beneficiarà el potencial de recerca i desenvolupament de la indústria espanyola, com afirma el govern espanyol. Aquest és un vell engany que s'arrossega des de la Guerra Freda, i que fa dècades va desmuntar molts economistes, que van mostrar, amb dades estadístiques, que l'anomenat spin-off de la investigació militar era una farsa, ja que els països que inverteixen més en investigació civil, i de forma directa, són els que aconsegueixen més efectivitat i són més competitius a aquest nivell. Emparar-se en arguments economicistes, especialment en la creació de llocs de treball i d'una pretesa innovació, quan estem parlant d'artefactes que serveixen per matar i destruir, és una frivolitat i una insensatesa.
Qüestionar aquest brutal augment de la despesa militar, sense donar més explicacions i per acontentar alguns sectors que trauran un enorme benefici en aquest negoci, no és una ximpleria de pacifistes ingenus, sinó un imperatiu per veure si és pertinent o contraproduent. Exigir explicacions, i amb detall, sobre la destinació i ús d'aquesta despesa, és el mínim que es pot fer en moments on l'eufòria enfosqueix l'argumentació ben raonada.