L’encaix polític i la proposta econòmica

¿Encara som a temps que una proposta econòmica resolgui l’encaix polític de Catalunya a l’Estat? Algunes constatacions breus.

Primer: els analistes que, per bona que sigui la disfressa acadèmica que fan servir, neguen la possibilitat d’una tal proposta econòmica, no poden ser útils per ajudar a trobar una solució, i la complexitat dels arguments que fan servir sol ser la coartada perquè res no canviï i així res no es resolgui –si un no creu en la descentralització, aquest pot ser un resultat desitjable.

Segon: tota racionalitat exigeix coherència. Per exemple, si el problema és gastar bé, això requereix responsabilitat fiscal del gastador; per tant, no es pot dir que les comunitats autònomes no són responsables si no se’ls atorguen unes bones dosis d’autonomia tributària. I si se’ls atorguen, després no totes les diferències resultants de l’exercici d’aquella autonomia es poden igualar, anivellar, amb transferències centrals, ja que això eliminaria aquella responsabilitat exigible. Eliminar el cent per cent de les diferències en capacitat fiscal –per allò de la igualtat de tots els espanyols– va contra el mateix principi descentralitzador, que està basat en la diversitat de preferències i en l’autonomia fiscal. Per mantenir una certa proporció entre ingressos obtinguts i despesa disponible, sembla lògic un principi d’ordinalitat, avui absent al nostre sistema de finançament.

Tercer: si es reconeix l’autonomia tant en despesa com en ingressos, l’administració central no ha de poder recaptar-ho tot i transferir recursos segons estimi que són les necessitats de les comunitats subordinades, com ara passa. Cal compartir les fonts dels ingressos i la caixa de la recaptació. Altrament, es desconcentren les despeses però no es descentralitzen veritablement els recursos.

Quart: si la solidaritat és sempre “entre persones”, aleshores aquesta l’hem de buscar a les aportacions procedents dels impostos directes. És a dir, des de la progressivitat que tots decidim al Congrés dels Diputats en els impostos personals, tant en les tarifes com en les escales. Les recaptacions a l’impost sobre renda i patrimoni haurien de ser les bases de tota transferència entre comunitats que es volen solidàries. I si s’arriba a parlar de redistribució “entre territoris”, ha de ser perquè les Comunitats participin de la sobirania fiscal sobre els impostos esmentats. La cessió de la progressivitat a la tributació directa l'hauríem de trobar en la diferència entre el pes de la renda relativa de la Comunitat i el pes de la recaptació per aquells impostos, en positiu per les més riques. I això, ja des de la part central o l'autonòmica compartida, hauria d’indicar els límits de la redistribució.

Cinquè: el sistema que embolcalli el conjunt d’aquest procés ha de ser transparent perquè sigui pedagògic. Afegir fons i subfons per allò d’assolir el resultat que a l’Estat interessa en cada circumstància, no ajuda.

Sisè: per afrontar la situació, cal valentia. Sembla que el govern espanyol actual la pot tenir, forçat per les noves majories parlamentàries. Cal acabar, així, amb la clàusula de l’statu quo, allò que ningú pot perdre recursos amb un canvi, ni en termes absoluts ni relatius, cosa que provoca un augment de finançament sense aturall. També cal reconduir en tot el que es pugui el concert basc i navarrès envers pautes assimilables, ja que en el seu funcionament actual contravé totes les qüestions anteriors (solidaritat, transparència, valors compartits).

Setè: no s’hauria de forçar realitats diferents a adoptar una mateixa solució. Espanya buida, Espanya densa; urbana o rural; envellida... Cal sobretot una Espanya que, des de preferències diverses, mantingui uns valors polítics compatibles i una voluntat d’acceptar el repte, el risc i la responsabilitat de governar.

Vuitè: no tenen cap sentit els esquemes col·legiats (un marge de recàrrecs territorials més alts, com demana un recent document de FEDEA per l’IVA) per repartir la recaptació global resultant entre totes les comunitats. ¿Algú creu que, per exemple, Balears acceptarà aquest marge o recàrrec, fent mal al seu sector turístic, per repartir després el que s’obtingui a parts iguals entre els territoris? És un exemple d’una proposta incoherent, ja fortament contestada a la Comissió de Reforma del 2017, i que mai va arribar a recomanació efectiva. Tampoc té sentit, com assenyala el document esmentat, afavorir l’articulació d’un nou fons per beneficiar algunes CCAA, o reponderar la població ajustada en favor de l’Espanya buidada. Una martingala més… Com ho és obviar el problema de l’endeutament que els retards en la revisió del sistema han generat a les comunitats.

En tot cas, reitero: si parlem de resoldre un problema polític, la coherència en l’argumentació econòmica és primordial. Qui no cregui en la diversitat política no pot treballar des de l’economia per una situació de sortida. No es pot dir missa i alhora tocar la campana.