L’emergència lingüística de sensació
A l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població de 2018 es va preguntar als entrevistats si creien que en els propers cinc anys el català s’usaria més, igual o menys que aleshores. El 32% dels entrevistats van optar pel “més”, el 40% van dir que “igual” i només un 10% van trobar que el català s’usaria menys. A l’enquesta d’actituds sociopolítiques del CEO de 2021, el 38% dels entrevistats van considerar que el català “és una llengua amenaçada que podria desaparèixer en un futur no gaire llunyà”. Davant d’un contrast tan acusat potser cal fer-se la pregunta de Christopher Clark a Las trampas de la historia : ¿la sensació que vivim temps incerts es deu al caràcter objectiu dels esdeveniments o sorgeix de la nostra pròpia sensibilitat?
El cas del català a l’ensenyament universitari podria servir per il·lustrar la segona opció. En aquest àmbit l’emergència lingüística no rau tant en una situació de precarietat genuïna com en la sensació –construïda mediàticament– que hi ha molta distància entre l’estat de coses actual i l’horitzó que es considera desitjable.
El 28 de gener la Generalitat va presentar un informe sobre els usos lingüístics a les universitats, segons el qual el català segueix essent àmpliament majoritari en la docència universitària. Segons els càlculs del Govern, el 70,5% de les assignatures de grau s’imparteixen en català. Doncs bé: fa pocs dies la consellera de Recerca i Universitats va presentar el pla d’enfortiment del català a la universitat, que entre altres mesures preveu aixecar aquest percentatge fins al 80% d’aquí a l’any 2025.
A part de la incongruència que suposa aplicar a l’ensenyament universitari els “paràmetres numèrics, proporcions o percentatges” que es prohibeixen a l’ensenyament no universitari, la fixació d’aquest ambiciós percentatge causa una certa sorpresa comparativa. Aspirar al 80% de docència en català a tots els graus vol dir aspirar a més docència en català de la que existeix, per exemple, en noruec, una llengua d’estat que no es troba precisament en una situació d’emergència lingüística: segons un informe de Språkrådet –el Consell de la Llengua de Noruega–, a les universitats noruegues el 75% de les assignatures de grau s’imparteixen en noruec i el 25% restant en anglès.
En el cas dels màsters, la consellera Geis no va gosar fixar percentatges. A Noruega la penetració de l’anglès és superior i arriba al 50% de mitjana, amb el benentès que en alguns àmbits de coneixement absolutament tots els programes s’imparteixen en anglès. I pel que fa a les tesis doctorals, el pla tampoc estableix cap llistó; per seguir amb l’exemple noruec, segons l’Språkrådet al semestre de primavera de 2021 només el 7% de les tesis defensades a les universitats noruegues van ser en noruec.
(A part de la sorpresa comparativa, el 80% proposat té dos problemes específicament locals: casa malament amb la llei de política lingüística, que reconeix al professorat universitari el dret a expressar-se en la llengua oficial que prefereixi, i casa encara pitjor amb l’estratègia d’internacionalització de les universitats, que fins ara han fet grans esforços per oferir graus impartits íntegrament en anglès. ¿Caldrà desfer el camí perquè aquests graus s’imparteixin majoritàriament en català?)
Si la realitat no és tan terrible, per què ha arrelat tant el discurs de l’emergència lingüística? En el poc espai que queda voldríem formular una hipòtesi. Un cop fracassat el Procés com a mecanisme de creació exprés d’un estat català, el govern català ha trobat refugi en el conreu de la nació catalana, que es concreta en polítiques d’enfortiment del català, recuperat com a tret distintiu de la nació que cal servar a l’espera de constituir l’estat. Els suposats canvis de llengua del professorat universitari van en la mateixa direcció: si féssim cas d’una certa propaganda nacionalista semblaria que a les universitats hi ha legions de professors i professores que fan les classes en castellà tot i haver anunciat que ho farien en català. Amb les dades de la consellera Geis a la mà, ara sabem que des de l’inici del curs 2021-2022 les universitats només han rebut un total de 64 reclamacions d’estudiants afectats per tal canvi de llengua. Aquestes 64 reclamacions afecten el 0,1% de les assignatures de grau i màster del sistema universitari català. On és l’emergència lingüística? El català ha de ser enfortit en els àmbits on és objectivament feble (i n’hi ha uns quants), no pas utilitzat a tot arreu com una vulgar eina de construcció nacional.