L’elit i els exclosos
El paradigma ha canviat: de capitalistes i proletaris hem passat a ciutadans amb credencials i sense. La profunditat de la diferència és similar i el trànsit d’una classe a l’altra no té menys dificultat. Les credencials situen l’individu a la classe dels elegits.
Una part important de la població espanyola i americana té estudis universitaris i els que no en tenen se senten exclosos i rebutjats. Als EUA la població amb menys estudis és la que dona suport al populisme, al trumpisme –“Make America great again ”–, i se senten menyspreats i menystinguts per les elits. A França, elsgilets jaunes van contra el sistema pel fet de ser-ho i reclamen una democràcia més directa. A Alemanya i Espanya, l’extrema dreta ha estat capaç de capitalitzar el rebuig i l’odi contra els partits tradicionals. A Itàlia, els exclosos han fet caure el govern més per refús que per suport a una alternativa inexistent. Al Regne Unit, han estat en l’origen del Brexit. La voluntat de perjudicar les elits és comuna a tots aquests moviments, tenen un component de “ràbia” i rebuig per haver-se sentit menystinguts…
A la dècada de 1980, Ronald Reagan i Margaret Thatcher van impulsar la idea que el mercat i la competència eren la solució. L’estat era el problema, fer-lo més petit, reduir la regulació, era el camí. Eren temps econòmicament expansius i de creixement. La globalització, el trasllat de centres de producció a estats de baix cost, els estalvis de capex i l’increment de la competitivitat que va suposar varen elevar el mercat com a valor superior de la societat. L’energia era barata i la logística associada a la globalització tenia un cost poc significatiu. La generació ulterior de líders polítics, Blair, Clinton i Schröder, varen moderar la fe en el mercat, però el varen consolidar. No era una moda, era una realitat. L’estabilitat econòmica va fer pensar que la situació seria eterna. Això generava desigualtat, però la meritocràcia, concedir importància a les persones en funció del valor que aporten, de la riquesa que generen, semblava el camí perfecte per a la mobilitat social. “Tothom pot arribar a tot si s’hi esforça”.
Del que es tracta, doncs, és de formar i educar, aportar a les persones més coneixement i experiència perquè puguin arribar “a tot” en un món en què, teòricament, tots partim d’allà mateix i arribem fins on les nostres habilitats i capacitats ens permetin.
El creixement de la importància de les finances en el món dels negocis i el descens de la producció en l’economia dels EUA i la UE han accelerat aquesta tendència a valorar les persones per la seva aportació.
Un món en què es creu que les fites aconseguides es deuen només al valor i l’acció de les persones tendeix a separar els guanyadors dels perdedors: aquests ho són per incapacitat i aquells només pels seus propis mèrits, “no deuen res a ningú”.
Hillary Clinton va dir: “Vaig guanyar allà on es generen els 2/3 del PIB americà; vaig guanyar, doncs, en els llocs on es genera optimisme, diversitat, dinamisme i progrés”. Ella havia guanyat els vots dels triomfadors de la globalització i Trump els dels perdedors, la trinxera; i el ressentiment entre uns i altres creixia... i ara els perdedors són més que els guanyadors.
Aquesta visió de la meritocràcia talla el vincle entre el resultat i el valor, i el mèrit i el judici moral. És una visió de l’aportació de cada un en termes de mercat.
El protestantisme és una creença clarament antimeritocràtica, és només per la gràcia de Déu, no per les obres de l’home, que aquest es pot salvar. Però, estant això predeterminat i estant l’home cridat per Déu a tenir una vocació professional, el fet de desenvolupar-la intensament és un senyal de salvació. Es tanca el cercle, s’ha de treballar molt i consumir poc. És una creença que quadra bé amb el capitalisme. Són els estats calvinistes, Suïssa, Holanda, el Regne Unit i els EUA, els que desenvolupen aquesta idea fins a l’extrem i, per tant, els més pròspers econòmicament. La meritocràcia pot ser socialment injusta, però és econòmicament eficient.
De fet, aquesta dicotomia de gràcia i mèrit acaba expulsant la gràcia i portant al mèrit com a valor suprem, i això condueix, per una banda, a la impotència, i per l’altra, a l’autosuficiència.
La qüestió que segueix és si els rics són mereixedors de la seva sort. Hillary Clinton va dir en relació al mèrit de ser ric: “Els EUA són grans perquè són bons”. Això porta a la creença que s’ha “d’estar al cantó bo de la història” perquè això tard o d’hora portarà beneficis. És un principi expressat mil vegades en els discursos del president Obama. “Nosaltres tenim raó i la història ens l’acabarà donant”.
Però aquest discurs de la mobilitat i de la possibilitat de pujar en l’escala social a través del mèrit, el Somni Americà, resulta fals a la pràctica. L’1% de la població més rica absorbeix més renda que tot el 50% més pobre i la renda mitjana d’aquesta població està estancada des de fa més de 40 anys. Amb el temps els que milloren la seva renda són els rics. La classe mitjana està estancada i els pobres ho són més i més.
El president Obama va dir: “Si soc el president dels EUA és per les oportunitats que la meva educació m’ha brindat i vull que tots els nens d’aquest país les tinguin també. Per això lluito. Mentre tingui l’honor de ser el vostre president continuaré lluitant”.
El missatge ha quedat ultrapassat. Com diu Michael J. Sandel en un llibre publicat fa poc, cal mantenir la meritocràcia, però canviant el valor de mercat del resultat pel mèrit moral. És més difícil de mesurar, però més just, més complex, però també més útil. Res és etern, res és senzill.