L’economia postcovid i els joves
Per les perspectives de vacunació disponibles sembla previsible que l’activitat es vagi reprenent al llarg de l’any en curs però que no es normalitzi fins al 2022. Fins i tot són nombroses les previsions que indiquen que els nivells del 2019 no es recuperaran fins al 2023. Ara bé, tothom firmaria per una tardor del 2021 que anés transitant cap a la completa normalitat gràcies a nivells de vacunació prou generalitzats per assolir la desitjada immunització col·lectiva. Si l’impacte de la pandèmia comença a superar-se el darrer trimestre del 2021, quines són les perspectives econòmiques per als anys vinents?
Cal no enganyar-nos: no hi haurà retorn a la normalitat que coneixíem abans de la pandèmia. Els confinaments hauran alterat permanentment l’economia de tot el món i la del nostre país. Hauran arruïnat moltíssimes empreses. La represa de l’activitat, un cop es vagin aixecant els ERTO, es farà amb nivells d’atur més alts dels que ja acostumàvem a tenir. Les maneres de treballar hauran canviat completament. Les preferències dels ciutadans i consumidors poden haver variat de forma permanent, aquí i arreu (pensem en la compra per internet). No sabem si l’especialització turística de les nostres terres podrà tornar a ser el que havia estat però tampoc sabem si hi haurà alternatives. No és clar que sortim més competitius. Ens podríem trobar abocats a una nova devaluació salarial. A més, el grandíssim endeutament públic podria començar a pesar sobre la provisió de serveis públics. El panorama no és tranquil·litzador.
Dissortadament, tampoc ho és a escala europea. Certament, cada país de la UE ha pogut explorar nous consensos interiors, però en molts casos, com a l’estat espanyol, sembla que ningú no n’ha sortit satisfet. Com de la crisi del deute sobirà, no en sortirem ni millors ni enfortits. Per complicar les coses, ens ha aparegut una nova fractura social: la joventut ha estat la principal perjudicada en les seves expectatives.
On són les oportunitats? La primera i principal són les ganes de reprendre tota l’activitat. La llarga introspecció individual i col·lectiva provocada pels confinaments segur que pot donar nova energia i noves ganes de viure i de desplegar nous projectes. Les previsions de creixement suggereixen que com més dura hagi estat la caiguda, més vigorosa serà la represa.
Hi ha noves oportunitats més permanents. La productivitat ha crescut molt en tots aquells sectors d’activitat en què el teletreball ha estat una bona solució. La reorganització del temps i la reordenació dels recursos ha ofert moltes noves oportunitats. L’exigència expressada per la Comissió Europea a través dels fons Next Generation EU podria funcionar bé perquè apunta a reforçar el moviment cap a la universalització de la digitalització i cap a la generalització de les polítiques de sostenibilitat mediambiental que poden esdevenir un motiu d’excel·lència europea i de millor qualitat de vida.
Els recursos públics deixaran de ser elàstics tan bon punt es recuperi l’economia. Aleshores començarà l’esforç per pagar la factura de la lluita contra la pandèmia. Pot ser dolorós. Com més aviat ens posem en moviment millor, perquè la factura només es pagarà sense gaire dolor si gaudim de més i millor creixement econòmic. L’atur i la devaluació salarial són les principals amenaces, especialment per als joves. Per combatre’ls cal més i millor qualificació. I si es deia que les nostres terres tenien tarannà emprenedor, en el futur n’hauran de tenir encara més.
Haurem de ser conscients de quines despeses públiques ens importen més i prioritzar-les. De les comparacions internacionals es dedueix que col·lectivament ens importa massa poc la despesa educativa, i una fracció excessiva de la joventut acaba la seva escolarització obligatòria amb nivells de formació bàsics baixos comparats amb els dels seus potencials competidors en el mercat de treball. A diferència del que ha passat a la generació dels seus pares i avis, el vent de l’economia no els bufarà a favor, sinó en contra. Sabem que han estat els joves els que han acabat patint més la crisi econòmica de la pandèmia: més precarietat laboral, menys cobertura d’ERTOs, més decepcions a l’hora de buscar primeres feines, més desajust entre la formació rebuda i les oportunitats laborals. Tampoc han assolit, en general, prou competències per engegar les seves pròpies empreses. En interès de tothom i si es volen seguir mantenint les prestacions de l’actual estat del benestar, caldrà prioritzar la formació, especialment l’orientada a la feina, que permeti que tothom pugui treballar i guanyar-se la vida satisfactòriament. Més que mai ens cal una bona formació professional, i no només per als joves en edat de cursar-la, sinó a tots els nivells d’edat.
Albert Carreras és director d'ESCI - Universitat Pompeu Fabra