De l’ecoansietat a l’ecoruqueria

Hola, jo dialogo amb els meus morts. Sí, els dic hola i ells em contesten hola. Després parlem de foteses: la mala connexió wifi entre el cel i la terra. O de les dificultats de trobar bona llonganissa de porc assilvestrat en un paradís més vegetal que carnal (¿algú per exportar?). Amb qui parlo més és amb el quadravi: Francisco Canosa Albardané. Nascut el 1817 i mort el 1903. Gairebé va arribar a ser immortal. 88 anys. El seu va ser un segle en què la mitjana d’esperança de vida era de 30 anys afaitats. Com s’ho va fer? Suant. Esllomant-se. Patint. Vivint. El paludisme de la natura va estar a punt d’enviar-lo al clot, però, el paio, pic i pala. Un poni jedi (perquè no tenim categoria de cavallers) lluitant amb l’espasa de l’existència. Per cert, el meu quadravi no patia ecoansietat.

El meu quadravi, com tota la meua família ho hem estat, era ecologista: aprofitar-ho tot. La pitjor collita és no sembrar. Si en tens dos i en gastes tres et quedaràs sense res. I ressuscitar les molles del plat per al dinar miraculós de l’endemà. I apagar els llums. I sargir. I apedaçar. I no gastar. I esperar... I tantes coses. I tot això. Si el meu quadravi hagués patit ecoansietat jo no existiria. Ni el meu pare, el meu padrí, el meu besavi... Si aquell paio del paleolític (que vaig conèixer en una sessió de ouija), amb el seu tapagenitals últim model de pell de cérvol caníbal, hagués patit ecoansietat, no hi seríem. Diuen els del sindicat de l’ecoansietat que no volen tenir fills perquè els abocarien a un món de llum, foc, destrucció. L’apocalipsi zombi. Si haguessin tingut la mateix rumiada els del paleolític, neolític, coure, bronze, plàstic, plexiglàs, edat mitjana, edat nana, romans, fariseus, marsupials, barroc, renaixement, orgasme, la revolució francesa, americana, lil·liputenca, la guerra mundial, animal, ancestral... Eh? On seríem ara?

Ecoansietat és ecoruqueria. Ihà-ihà. I que els amics rucs em perdonin per usar el seu nom (la propera convido jo a copes de salfumant). Farts d’aquestes lliçons d’ecologisme. Farts que ens expliquin els enciams els que no han vist mai un enciam. Farts. Teòrics i no pràctics. Fum però no rostit. Menys lletanies i més paelles. Que el planeta se’n va a la merda ja ho sabem, colla d’il·luminats amb mòbils. I sabeu per què passa? Doncs perquè on hi ha l’home hi ha el perill. L’home no és bo per naturalesa. Es comença ensenyant que el llop és una criatura superenrotllada vegetariana-vegana i s’acaba creient que si es fot el conillet amb una mossada és per dialogar amb ell en un reservat on es cuina el futur del planeta. Tot irreal. Creieu en l’home i en l’home no s’hi pot creure, però tanmateix som aquí per l’home. Aquesta és la paradoxa, que, com va dir el gran filòsof Georgie Dann, de l’escola escolàstica de la barbacoa, és una veritat vista des de dins. Som un entrecot: volta i volta. Nyam-nyam.

Al plat de la vida hem d’entendre que, nosaltres, som el pitjor. Que gastem, contaminem, vomitem, mentim... Potser partir d’aquesta raó científicament demostrable ens pot ajudar al nostre divan entrepà. No hi ha més. La vida era això. Portem anys matant i continuarem matant. Potser s’acabarà. Sí, potser s’acabarà. Però, mentre morim, menys lliçons d’ai, ai, ai... Menys lliçons. Menys ansietats. Menys angoixes. Menys de tot. Menys ruqueria. Perquè els morts ja ens van avisar. I els que viuen també ens maten. Menys lliçons perquè el llop no és el nostre amic. Ni el llop, ni el cocodril, ni l’home. Et fotran mossada. La vida és així. La vida cruel, animal, bestial, fenomenal, inexplicable, inconeguda, letal. A la vida l’home no és res i la natura ho és tot. I l’únic que podem fer és ballar un bolero: tot el que hauria pogut ser i no va ser. Però el bolero és la vida. Ballar el bolero és la vida.

Ai, la vida! Veus? Ja ha passat. Viu-la, que no ens queda res. Paraula dels morts. Folleu, cardeu, jaieu, forniqueu, feu l’amor. Reproduïu-vos. Fecundeu. Potser aquí, en aquell espermatozou, en aquell òvul hi ha una esperança. A l’ai, ai, ai... no hi ha res: és esterilitat existencial. Menys coitus interruptus i més verb, conjugació, acció. Menys dir i més fer. Més realitat i menys fantasia. Més pam pam. Més pic i pala. Més fot-li. Com la del paleolític, cop de barró, que ens ha dut fins aquí. Perquè sense barró no hi ha solució. Perquè tots, tots, serem morts. Ara, hi ha morts que ens fan viure i vius que ens fan morir.