Fa prop d’una trentena d’anys es publicava a França un recull d’articles del sociòleg Michel Seurat: Síria: l’estat barbàrie. L’autor es referia al règim de Hafiz al-Assad i a la massacre de Hama, on van morir al voltant de 15.000 persones l’any 1982. A Hafiz al-Assad no li va agradar com Michel Seurat retratava els mecanismes d’un sistema sinistre, així que va donar ordres. El sociòleg va ser segrestat per una milícia libanesa pròxima a Hezbollah i, esclar, al servei de Síria. Els captors van torturar i deixar morir Seurat. Paradoxalment, l’obra de Seurat i també la seva mort –les seves restes no es van trobar fins a l’any 2005– són la millor explicació de com ha funcionat el règim sirià fins a la caiguda de Bashar al-Assad. El jove de 34 anys que l’any 2000 prenia el relleu del seu pare es va presentar als sirians amb una aurèola de reformador que va durar ben poc. Aquella època va suscitar l’esperança entre els opositors laics i de totes les confessions i va rebre fins i tot un nom: “La primavera de Damasc”. El somni es feia visible en fets extraordinaris fins llavors: una amnistia parcial i el tancament (temporal) de la presó de Tadmur en són dos exemples. Eren pures operacions de maquillatge: aviat va quedar patent que qui s’atrevia a criticar el règim era durament castigat.
“És mort o encara no?” Segons alguns testimonis, aquesta és la pregunta que va fer un policia del règim en arribar a un hospital damascè per recollir la denúncia del cèlebre caricaturista Ali Ferzat després que fos apallissat per membres de les forces de seguretat del règim de Bashar al-Assad. Després d’atropellar-lo, i en un gest de perversa violència poètica, els agents de la chibah li van trencar els dits. Els llapis i les mans del dibuixant feien por al règim sirià. Llavors corria l’agost del 2011 i Ali Ferzat denunciava la brutalitat del règim des que havia esclatat la “thaura” (revolució), una paraula que sona dolça en àrab. Ferzat, que havia fundat un setmanari satíric el 2001, va ser el primer caricaturista que es va atrevir a dibuixar els rostres dels Assad. Viu des d’aquell episodi a Kuwait i continua dibuixant.
Fadwa Suleiman va néixer a Alep, a la Síria que havia de modernitzar-se amb l’arribada del “dofí” educat a Londres, la Síria que apostava per la llibertat d’expressió. Aquell perfum de democratització s’havia evaporat de seguida, però revifava amb l’onada de revolucions àrabs que havia començat a Tunísia. Suleiman era una actriu reconeguda que va deixar la seva carrera a Damasc per liderar les manifestacions pacifistes contra el règim a Homs. Es va exiliar a París l’any 2012: havia de fugir com fos perquè la dictadura havia posat preu al seu cap d’activista rebel i al dels que l’amaguessin. Va morir d’un càncer de pulmó l’any 2017. Fadwa Suleiman, com molts altres opositors, parlava de “la revolució robada”.
“El sirià comença a perdre la fe en aquells valors de llibertat, justícia i fraternitat que la humanitat ha tramès al llarg de la història. Resulta incomprensible el silenci davant dels crims comesos contra els sirians”. Això declarava el novel·lista Mustafa Khalifa l’any 2014, quan el conflicte ja s’havia cobrat massa vides. L’experiència de Khalifa, autor de La coquille (El caparazón), queda explicada al seu llibre de forma magistralment crua. Després de sis anys d’estada a França, on va obtenir un diploma en estudis cinematogràfics, el narrador decideix tornar al seu país. En arribar a l'aeroport de Damasc és detingut per la policia política i conduït a un edifici sinistre del centre de la ciutat. Allà és apallissat abans de ser acusat de ser membre del moviment dels Germans Musulmans. Uns dies més tard es troba a la gegantina i terrible presó del desert, acompanyat de més de deu mil detinguts. Comença així el seu calvari, que durarà tretze anys. Com ell, milers de condemnats sense judici han habitat les presons de Síria. Aquests dies les imatges de rostres espantats per la llum natural no han deixat de circular per xarxes i mitjans.
“Soc la Dima Azzedin, periodista siriana. He tornat al meu país, Síria, i a la meva ciutat, Damasc, després de catorze anys. Aquesta no és només la meva història, és la història de tots els periodistes sirians fora de Síria”. Aquí la periodista es desfà en llàgrimes. És dimecres, dia 11, i un grup de rebels han cremat la tomba de Hafiz al-Assad. A la sortida de les presons, els familiars de desapareguts fan cua i esperen trobar pistes dels seus éssers desapareguts.
Com va dir molt encertadament el dramaturg sirià Saadallah Wanous, els sirians “estan condemnats a l’esperança”.
