L’aventura del desig
La novel·la hauria estat llegida per molt pocs, probablement, sense l’ajuda del cinema. Sense que Murnau, en ple inici de la cinematografia, rodés Nosferatu, i sense les incomptables versions posteriors. Bram Stoker tampoc va poder preveure el futur èxit del seu llibre i, de fet, quan va morir era un autor perfectament desconegut. Tanmateix, Dràcula és una gran novel·la gòtica que mereix llegir-se més enllà de les adaptacions cinematogràfiques. Crec que el mateix Oscar Wilde, compatriota i amic de Stoker, el tenia com un dels millors relats de terror que s’havien escrit mai.
No obstant això, Dràcula és molt més que un “relat de terror”. És, per damunt de tot, una complexa història sobre el desig, sobre totes les facetes del desig: des de l’eròtica, exposada amb una franquesa gairebé impensable en l’època victoriana, fins a la transcendent, a la manera d’una audaç reflexió sobre la immortalitat. En aquest sentit l’explícita sexualitat que rodeja les aventures del protagonista es complementa extraordinàriament bé amb la seva condemna a l’eternitat, una existència que vacil·la constantment entre la vida i la mort. Bram Stoker, fent servir materials llegendaris, ultima la visió romàntica que vida i mort són intercanviables, si no a la realitat als somnis. I així el desig eròtic és tant una pulsió de mort com un anhel d’immortalitat.
Tot i que ell mateix no es considerés un escriptor professional, Bram Stoker pertany al reduïdíssim grup d’autors moderns que han aconseguit elevar un argument literari a la categoria de mite. Això l’aproxima a Mary Shelley i al seu Frankenstein, i també d’alguna manera al Robert L. Stevenson de Dr. Jekyll i Mister Hide. Un mite literari té, per la seva convocatòria, el poder de convertir-se en referència d’una època. I no hi ha cap dubte que nosaltres hem crescut amb el dibuix de Dràcula incrustat a la nostra imaginació. Gràcies al cinema, per descomptat, però originàriament gràcies a aquest modest escriptor irlandès que va saber trobar un argument inoblidable.