1. Justícia política. Per voluntat del PP, el Consell General del Poder Judicial ha complert cinc anys de provisionalitat. Des del 2018 els mandats estan caducats i, per tant, l’organisme està en situació manifesta de manca de legitimitat. Per què no es renova? Perquè el PP no vol. I per què no vol? Perquè fa deu anys, quan es va constituir l’actual consell, el PP governava –amb Mariano Rajoy com a president– i disposava d’una majoria parlamentària que li va permetre configurar el CGPJ a la seva imatge i semblança. Les relacions de força han canviat, les normes per a la renovació del CGPJ són les mateixes; la diferència és que el PP no està en condicions de configurar una nova majoria pròxima a les seves posicions com l’actual. En conseqüència, el partit que acusa el govern actual de posar en joc el règim democràtic, de cop d’estat i de mil atrocitats es nega sistemàticament a complir la llei, en benefici propi. I després de cinc anys de resistència ara demana canviar el reglament com a condició per posar en marxa la renovació del CGPJ. Dit d’una altra manera, especula amb la tendència conservadora de la justícia per conservar la posició dominant en els seus òrgans.
Els dirigents del PP que s’indignen quan es parla de lawfare són els que realment aposten por la politització de la justícia. Ells n’han fet la seva manera d’estar en el règim. I ells, amb Rajoy de president, van ser els que no van fer res per resoldre políticament el conflicte amb Catalunya. Veient que per la via de la desídia no s’avançava, van acabar transferint la resolució a la justícia. La judicialització de la crisi del 2017 va ser una demostració d’incompetència del poder polític. Els conflictes polítics s’han d’afrontar políticament.
2. Amnistia. Ara el PP s’ha agafat a l’amnistia per mantenir la tensió entre el poder judicial i el poder polític fins i tot quan ja és evident el fracàs de la via repressiva que ell va escollir. Incapaç de bastir una resposta política, presenta l’amnistia com un acte frontal de deslegitimació de la justícia que posa l’Estat en subhasta, l’entrega als seus adversaris. Quan precisament és el PP el que ha debilitat el poder judicial, convertint-lo en instrument d’una repressió que substituïa la seva impotència política.
Tard o d’hora el PP es trobarà que fer de l’amnistia el principal objectiu a batre el debilitarà més que no pas el reforçarà. Primer, perquè hi haurà amnistia. I quan aquesta sigui operativa costarà que arribin el drama i les fractures que el PP pronostica. I l’estratègia de la indignació al carrer contra Sánchez tocarà sostre ràpidament; en realitat, ja ho està fent. No es pot viure només d’agitació. En segon lloc, perquè tirar contra l’amnistia contribueix a assegurar la cohesió d’una majoria que es justifica contra l’enemic: és a dir, contra el PP i Vox.
Si Feijóo supera l'actual estadi infantil de salvador de la pàtria i es va fent gran abans que el facin fora, haurà de baixar a la realitat buscant aliances concretes amb els que li poden ser més afins, Junts i el PNV, representants genuïns de les dretes nacionalistes catalana i basca. El furor contra l’amnistia decaurà en el moment que comencin a tornar els exiliats. L’efecte de descompressió que tindrà tot plegat generarà distensió i, si segueix aferrat a la via autoritària, el PP es pot quedar amb un pam de nas.
3. Fer política. No es pot viure eternament del soroll, si realment es vol recuperar posicions, perquè hi ha un moment en què ja no impacta ni mobilitza. L'estratègia de la tensió només s‘explicaria si el PP ha decidit apuntar-se a l'onada reaccionària que, de mica en mica, arrasa a Europa. I si és així, el problema salta de dimensió: optant per l’autoritarisme postdemocràtic, el PP desafia la democràcia. Si el que vol és simplement buscar l’alternança, és el primer interessat en la distensió. Perquè quan el suflé decaigui, la cohesió de l’actual majoria es posarà a prova, i és aquesta la batalla en què el PP pot fer fortuna. El fil que separa fer política de jugar a fer política és molt prim. I, en democràcia, és determinant.
