L’autor català de l’himne de Mèxic (1968)

De l’article del periodista i escriptor Álvaro Ruibal Ero (Santiago de Compostela, 1910-Barcelona, 1999) a La Vanguardia (11-IX-1968). Traducció pròpia. Aquest dissabte, 7 de setembre, és el bicentenari del naixement del compositor Jaume Nunó i Roca (Sant Joan de les Abadesses, 1824 - Buffalo, Nova York, 1908), autor de la música de l’himne nacional de Mèxic a partir d’uns versos de Francisco González Bocanegra. 

[...] Aquests dies s’han celebrat a Sant Joan de les Abadesses les festes anyals de setembre. S’han ballat sardanes. El programa imprès dels actes inclou un treball biogràfic de l’escriptor mexicà Salvador Moreno sobre el músic català Jaume Nunó. Qui és Jaume Nunó? És l’autor de la partitura de l’himne nacional de Mèxic. Nunó va néixer a Sant Joan de les Abadesses el 7 de setembre de 1824 i va morir a Nova York el 18 de juliol de 1908. Del seu germà, organista del monestir de Sant Joan de les Abadesses, va rebre les primeres lliçons musicals. Va completar la seva formació a l’orquestra de la capella de la Catedral de Barcelona i la va ampliar després a Roma. Retornat d’Itàlia, va ser nomenat director de la Banda del Regiment de la Reina. Després va sortir cap a Cuba, on va dirigir una altra banda militar. D’allí va saltar a Mèxic per exercir amb un bon contracte el càrrec de Director General de les Bandes de Música i va fundar el Conservatori de la capital. Nunó va conèixer en aquell país les enardides galopades dels revolucionaris que de ben segur van inspirar la seva música per l’himne mexicà. La seva partitura, elegida entre disset composicions concursants, no tan sols va obtenir l’aprovació professional del jurat i l’oficial del Govern, sinó també, i això era indispensable, la del poble entusiasta. La feliç pensada del poeta mexicà Francisco González Bocanegra a l’escriure els seus versos en tercera persona, va permetre a Nunó sentir sens dubte com a pròpies les paraules que inciten al combat, en defensa de la pàtria que, tot i que no era la seva, apreciava com a mereixedora, pel seu heroisme i les seves virtuts, del triomf, la glòria i la pau: “Mexicanos al grito de guerra / el acero aprestad y el bridón.” Quan Maximilià i Carlota s’erigiren emperadors, Nunó no era al país. Era cert que Mèxic volia la seva total independència i la presència artificiosa de les tropes estrangeres i d’aquests emperadors d’opereta forjaren un clima subversiu. Les constants lluites armades, en perpetua discòrdia civil, gestaren la nacionalitat mexicana, i van ser elles les que sacsejaren el geni del nostre mestre. Nunó deuria tenir un esperit aventurer. Va rondar pels Estats Units al capdavant d’una companyia d’òpera i va instal·lar a Buffalo una acadèmia musical amb fama i clientela. L’escriptor mexicà Salvador Moreno diu que el 1901 Nunó va ser rebut a Mèxic amb tots els honors i el 1904 va tornar-hi per a celebrar el cinquantenari de l’himne nacional. El 1942 les seves restes van ser traslladades a la Rotonda dels Homes Il·lustres i reposen junt a les del poeta González Bocanegra, autor de la lletra de l’himne mexicà que Nunó havia musicat. [...]