L'autogovern: obstacle o impuls a la independència?
En la seva etapa minoritària, l’independentisme havia arrossegat una cultura política que contenia elements discursius antagònics amb la vocació institucional del catalanisme: es mantenien postulats contraposats a l’estructura autonòmica d’autogovern, que s’associava a l’opressió espanyola. Els governs tripartits, amb la presència d’ERC, i posteriorment els governs de CiU ja en la seva fase sobiranista i independentista, van significar un canvi històric amb la presència d’independentistes als executius catalans, en una primera etapa, i després amb la formació de governs i majories parlamentàries que han fixat l’estat propi com a objectiu.
Tanmateix, l’antagonisme entre els postulats independentistes i l’autonomia ha perviscut en una part important del moviment. Fos des de posicions ideològiques o més aviat des d’un cert tacticisme partidista, no han estat pocs els que han volgut menystenir l’autogovern assolit titllant-lo d’institució “espanyola” o d’obstacle per als fins secessionistes en diversos moments, incloent-hi la negociació de la recent investidura de Pedro Sánchez. El context recent de divisió del lideratge de la causa independentista entre la presó, la Generalitat i l’exili, solapat amb la crua competència entre faccions a diversos espais dins mateix del moviment, ha renovat aquesta mena de discurs.
La ciència política ha explicat com aquestes dinàmiques no són una anomalia, sinó més aviat una constant als conflictes com el que ens ocupa a casa nostra. La majoria de moviments sobiranistes del món topen amb dificultats semblants. D’una banda, en cas que un territori ja disposi d’estructures d’autogovern, els sobiranistes se solen enfrontar a la paradoxa següent: han de competir per governar una autonomia que rebutgen o que jutgen insuficient però que, alhora, ajuden a bastir fornint-la de quadres polítics i administratius. El món és ple d’exemples de moviments que s’enfronten a aquests reptes, des d’Irlanda fins a Palestina. De l’altra, la competició interna entre organitzacions i també entre lideratges pot arribar a ser més lesiva que la repressió estatal i la competència amb els partidaris de l’statu quo al propi territori.
Els mateixos estudis també apunten a dues conclusions força òbvies si es fa un cop d’ull a la política comparada. En primer lloc, sense unitat estratègica no s’acostuma a arribar gaire lluny, si bé alguns autors apunten que en contextos de negociació se solen extreure més concessions per separat (vegeu, per exemple, l’obra de Peter Krause Rebel power); la resolució del conflicte generalment arriba de la mà de l’existència d’una hegemonia forta sobre el territori. Sense una organització hegemònica o coordinada, els moviments esdevenen ineficients, ja que gasten més recursos en la lluita interna que no pas en l’externa. En segon lloc, allà on s’assoleix l’estatalitat, aquesta sempre va precedida per una protoestatalitat (vegeu, per exemple, l’obra de Ryan Griffiths Age of secession). Els candidats més ben posicionats per assolir un estat propi han estat històricament unitats ja independents de facto o, si més no, amb una singularitat de govern elevada dins del marc de l’estat del qual formaven part.
En resum, prescindir o menystenir l’autogovern és una mala idea de cara a futures aspiracions secessionistes, ja que les estructures d’un potencial estat se solen fundar sobre les bases de l’administració preexistent i el personal que les fa funcionar. Territoris com ara Occitània, Cornualla o la Bretanya, per exemple, difícilment disposarien de la capacitat per governar; una capacitat que sí que tenien les antigues satrapies perses o les exrepúbliques soviètiques.
Aquestes observacions resulten gairebé imprescindibles per als sobiranistes, l’èxit polític dels quals depèn de les urnes i no pas de les armes. Allà on manen les armes, els fets consumats acostumen a imposar la institucionalitat. En canvi, les urnes obliguen a bastir legitimitats diverses (democràtica, jurídica, moral, institucional i de gestió efectiva i eficient del dia a dia) i consensos amplis. En aquesta tasca, disposar d’institucions que governin, i que governin bé, és un prerequisit indispensable per als sobiranismes democràtics, ja que aquests avancen de la mà del rendiment de govern més que no pas de les gestes o proclames dels seus líders.
Si l’independentisme aspira a mantenir l’hegemonia dins el catalanisme, resulta indispensable, a parer meu, saber conjugar la seva vocació d’estatalitat amb la millora de l’autogovern. És a dir, vetllar per la construcció del futur amb el bon govern del present. El balanç de l'última dècada no convida a pensar que l’independentisme del procés ho hagi tingut sempre present, i potser aquesta és una de les lliçons més rellevants que n’hem d’extreure.