L'autogol de l'abstenció
Cada vegada que hi ha eleccions trobaríem mil motius per abstenir-nos. De fet, de forma sistemàtica, al voltant del trenta per cent de l’electorat opta per no votar quan som cridats a les urnes. En democràcia, abstenir-se, fer un vot nul o votar en blanc és una resposta tan legítima com ho és optar per algun dels partits polítics que s’hi presenten. Una cosa ben diferent és si l’efecte polític que es persegueix amb l’abstenció aconsegueix l’objectiu imaginat.
Des de fa setmanes, principalment a les xarxes socials i sovint darrere de perfils emmascarats, s’està intentant fer quallar una campanya que defensa que la millor manera de castigar els partits independentistes a les eleccions espanyoles és abstenir-se. Per entendre les virtuts d’aquest plantejament n’hi ha prou de fer la ficció d’imaginar que l’èxit d’aquesta iniciativa fos tan esclatant que tots els partits independentistes no aconseguissin sumar ni un sol vot. No cal dir que els que ho celebrarien amb més entusiasme i felicitat serien tots els partits d’obediència espanyola, que tot i la baixa participació es repartirien ells sols els 48 escons del Congrés que es trien a Catalunya. Des de la lògica política costa de veure les virtuts d’un plantejament que, bàsicament, afavoreix els adversaris polítics. Sens dubte, és legítim. Però, com a forma de protesta política, més aviat sembla un autogol.
De fet, en la majoria d’eleccions que se celebren, sovint són els abstencionistes els que, paradoxalment, decideixen quines majories polítiques governaran. El gruix de l’electorat canvia poc el sentit del seu vot; acostuma a ser fidel a un partit o, si més no, a un espai polític. Pocs progressistes voten conservador, i viceversa; i el mateix passa amb els independentistes i els partidaris de la unitat d’Espanya. Per això, els resultats electorals s’expliquen, sobretot, per la capacitat que tenen els partits polítics de mobilitzar els electors que els són fidels o que acostumen a donar suport al seu espai. La majoria d’eleccions estan més enfocades a mobilitzar els votants habituals del partit que demana el vot que a convèncer aquells electors que no han optat mai per aquesta opció. Qui mobilitza més els propis guanya. I les grans victòries que tenen els partits s’expliquen quan es dona la tempesta perfecta consistent en ser capaç de mobilitzar els votants propis i, alhora, aconseguir desmobilitzar els votants dels adversaris.
Ningú ho ha resumit millor que Joan Fuster quan va dir que la política, o la fas o te la fan. Renunciar a participar de les eleccions és una posició política del tot respectable; ho és tant com fer el contrari i votar algun dels partits que hi concorren. Però cal ser conscient de qui hi surt guanyant cada vegada que un votant es queda a casa.
El prestigi dels partits polítics està sota mínims, en ocasions amb raó. I el desprestigi de la política, a vegades justificat i d’altres vegades molt injust, forma part d’una normalitat que debilita la democràcia i ens fa més fràgils com a societat. Però, agradi més o agradi menys, totes les democràcies se sostenen en un sistema de partits perquè aquests són els vehicles per canalitzar els anhels i les demandes de la ciutadania.
S’entén perfectament que no sigui gens engrescador que a l’hora de triar una papereta hi hagi qui tingui el dilema de decantar-se per l’opció que menys li desagrada o que pensa que servirà més per sacsejar el tauler i fer canviar les coses. Per votar, cadascú té els seus motius i tots són vàlids.
D’aquí a tres setmanes, és perfectament possible que Espanya tingui un govern de PP i Vox que, a més de fer retrocedir drets i llibertats civils, tindrà com a gran objectiu compartit el de combatre per terra, mar i aire els elements que ens defineixen com a nació, començant per atacar la llengua catalana a l’escola i als mitjans de comunicació, aprimar encara més l’esllanguit autogovern que tenim i debilitar les nostres institucions. Ja ho hem vist al País Valencià, on han posat un torero de vicepresident i conseller de Cultura i elegit una ultra com a presidenta de les Corts.
El 23-J, els electors catalans haurem de decidir amb quines forces comptem per defensar el país, els nostres drets, la nostra llengua, les nostres institucions o els nostres impostos. I així ho decidirem tots els que anirem a votar i tots aquells que decideixin abstenir-se. Haurem de decidir si la política la fem o ens la fan.