Des del dia que Pablo Iglesias i Íñigo Errejón van partir peres estava clar: les inèrcies autodestructives de l'esquerranisme es posaven en marxa, començava el compte enrere cap a l’autodestrucció de Podem. Ja ha arribat l’hora. Tot fa pensar que assistirem ara a un cant del cigne, que el màxim que pot arribar a aconseguir seria tombar la majoria actual i regalar-la a la dreta.
Tant a la legalitat com a la clandestinitat sempre ha acabat igual. Hi ha una pulsió suïcida, en part per certa confusió del món propi amb la realitat, que no falla. A l’antifranquisme es multiplicaven els grups que es presentaven com la verdadera esquerra revolucionària i anunciaven l’assalt al PSUC i el PC, acusats de conservadors i de claudicants. Tots es van anar desdibuixant, molts militants van acabar incorporant-se a les files de l’enemic —el PSUC, en el nostre cas—, que era l'únic que tenia gruix, estructura i un cert sentit del possible.
Estem en democràcia, una etapa de majoria anomenada progressista, i ho és, encara que només sigui per contrast amb l’altra part, una dreta cada cop més virada cap a posicions reaccionàries, fins a pactar amb el neofeixisme de Vox, i la història es repeteix. Sempre amb les mateixes claus: personalismes gangrenosos, dificultat de passar de la gran promesa a la lògica del que és possible, insolència moral que a vegades recorda el clericalisme, confusió entre ideologia i política, i un punt elitista vestit de populisme que acaba tenint efectes refractaris sobre la gent. Afloren les guerres d’egos i capelletes i acaben abandonats pels ciutadans.
¿Com es pot cremar tan de pressa una onada com la del 15-M, que va arribar a trepitjar els talons al PSOE? La llei d'igualtat de gènere, que havia de coronar la seva aportació, va entrar en un deliri de personalisme i de pèssima gestió que va fer borrós un gran avenç, i va camí de ser el seu epitafi. ¿Està destinat Sumar —on tampoc falten els personalismes— a seguir el mateix camí? Seran els comuns —sempre més prudents— capaços de no deixar-se arrossegar en la davallada? Quan el corrent es torça, malament rai. I no és un assumpte menor, perquè arriba en un moment que l’alternativa a l’actual govern progressista és la dreta radicalitzada de PP i Vox.
I és inquietant veure que aquesta crisi coincideix amb un moment en què distingits acadèmics i intel·lectuals, sovint provinents d’actituds progressistes, reconeixen Vox i justifiquen, en nom de la pàtria, és clar, l’entrega de Feijóo a l’autoritarisme postdemocràtic. Una vegada més, el llegir fa perdre l’escriure.
