L'austeritat va arruïnar Europa i ara ha tornat

L'any 2008, els europeus van guanyar, en conjunt, un 10% més que els nord-americans. El 2022, els nord-americans van guanyar un 26% més que els europeus. Aquesta setmana, el Wall Street Journal ha confirmat que els europeus s'estan empobrint no només col·lectivament sinó també privadament. Aquest formidable canvi es deu al nivell sense precedents d'austeritat que els governs europeus han infligit a les seves economies després de la crisi financera global del 2008.

L'austeritat no és només dolenta per a la gent vulnerable que necessita ajuda de l'estat en temps difícils; també sufoca la inversió. En qualsevol economia, la despesa col·lectiva equival a l'ingrés col·lectiu. Reduint substancialment la despesa pública en un moment en què la despesa privada dequeia, els governs europeus van accelerar el ritme a què es va reduir l'ingrés total.

¿Ens hauria de sorprendre que les empreses d'Europa es neguessin a invertir en la capacitat per produir coses que els consumidors no podrien comprar? Així és com l'austeritat post-2008 va acabar amb la inversió a escala continental i va col·locar Europa en un corriol de caiguda secular.

Cada impuls d'austeritat afecta primer –i amb força– una àrea de la despesa fiscal concreta: la inversió pública que, comparada amb altres despeses governamentals relativament inelàstiques, com ara les pensions i els salaris del sector públic, és el blanc més fàcil dels que retallen pressupostos. De manera que va ser l'efecte amortidor a llarg termini de l'austeritat en la inversió pública, no només l'efecte en la demanda agregada i la inversió privada, el fet que va deixar cicatrius permanents a Europa.

Avui, més de deu anys després, la zona euro té nivells més baixos d'inversió pública (com a percentatge de l'ingrés agregat) que qualsevol altra economia avançada o bloc econòmic. I si excloem Irlanda, com hauríem de fer (atès que el seu PIB conté l'ingrés de multinacionals que els irlandesos mai no veuen), el motor econòmic d'Europa, Alemanya, s'ubica en darrer lloc dins d'Europa en termes de la taxa d'inversió general.

Més enllà dels béns de luxe (on empreses com LVMH, Hermès, Porsche i Ferrari lideren el camí) i del futbol, Europa s'està convertint en un peixet econòmic. La poderosa indústria automobilística alemanya pot haver conservat la seva producció, però el seu valor agregat, a llarg termini, està en declivi.

A tot Europa, la inversió en tecnologia verda per a manufactures és deplorable. Les bateries, la intel·ligència artificial i totes les tecnologies digitals que impulsen el creixement global han abandonat Europa. El 1990, fabricava el 44% dels semiconductors del món; ara només en fabrica el 9% (els Estats Units en produeixen el 12%). Les grans tecnològiques són gairebé exclusivament nord-americanes i xineses. De les 20 principals empreses tecnològiques a tot el món, només dues, ASML i SAP, són europees.

La pandèmia va posar el motor d'austeritat d'Europa en suspens durant uns anys mentre es van suspendre les regles fiscals de la UE i els governs van entrar en una febre de despesa per ajudar financerament les empreses. Es va anunciar un Fons de Recuperació en el que molts es van afanyar a pregonar com el moment hamiltonià d'Europa. No ho va ser, per descomptat.

La pandèmia va ser una altra crisi global que va deixar Europa en desavantatge en relació amb els Estats Units. L'estímul d'Europa no només va ser més petit que el paquet nord-americà; també va tenir un menor impacte per cada euro gastat perquè, a diferència dels Estats Units, on un percentatge més gran dels diners públics va anar a parar directament als ciutadans en forma de subsidis, els governs europeus van afavorir les empreses. I com que és substancialment menys probable que, en temps difícils, les empreses gastin diners (excepte en les pròpies accions), a diferència dels ciutadans, l'estímul d'Europa va ser encara menor del que suggereixen les xifres oficials.

Els historiadors econòmics analitzaran la crisi financera del 2008, la crisi de deute públic post-2009 que va sobrevenir després i la pandèmia com una seqüència d'oportunitats que les elits d'Europa van triar desaprofitar, inclinant-se, en canvi, per l'austeritat tan aviat com les circumstàncies ho van permetre. La majoria dels analistes culpen d'això la por irracional a la inflació (a causa, es podria dir, de la memòria col·lectiva dels alemanys de la República de Weimar), l'analfabetisme macroeconòmic o altres factors. Jo vaig sostenir que el motiu principal és una enemistat de classe eterna cap a la gent treballadora d'Europa.

Sigui quin en sigui el motiu, la realitat és que Europa està a punt de cometre el mateix error en el pitjor moment possible. Mentre que la nostra indústria i infraestructures s'estan pansint després d'anys de desinversió, els Estats Units experimenten un auge d'inversió a causa de l'agenda política del president Joe Biden, que atorga enormes subsidis a les empreses (empreses europees incloses) que inverteixen als Estats Units, principalment en tecnologia verda.

La UE, per la seva banda, està responent de l'única manera que sembla conèixer: amb mesures per restablir les regles fiscals que reviuran les polítiques d'austeritat que en un principi van causar l'empobriment relatiu d'Europa.

Alea iacta est. Europa farà soroll amb la creació del seu propi fons d'inversió per contrarestar les noves polítiques industrials dels Estats Units, però el resultat serà decebedor i tan divisiu com els Fons de Recuperació.

Mentre Europa segueix perdent terreny i les seves exportacions netes als Estats Units i la Xina decauen (també per les polítiques d'“eliminació del risc” que els Estats Units imposen a la UE), els proteccionistes d'Europa guanyaran adeptes, i dirigiran la seva ira més cap a la Xina que cap als Estats Units. Tot i els costos d'haver passat del gas barat de Gazprom al gas natural liquat car provinent del Golf de Mèxic, aviat els costos dels panells solars avançats (que només els xinesos poden oferir a baix cost) augmentaran, juntament amb els costos de tota la transició a energies verdes.

Actualment, els analistes europeus segueixen preocupats per la inflació, cosa que és comprensible atès que els nostres conglomerats han utilitzat el seu poder de mercat per engreixar els marges de guanys durant la crisi del cost de la vida. Però, sota la superfície de l'economia europea, el perill veritable és una nova dinàmica recessiva –que ja podem veure en les dades de l'oferta monetària i la inversió total.

No cal ser un profeta per veure què li espera a Europa mentre torna l'austeritat. La vida a Europa continuarà tornant-se més cara mentre els salaris reals caiguin i la qualitat dels llocs de treball empitjori. Per la seva banda, Europa, com a idea i com a entitat, seguirà conduint la majoria de la seva gent treballadora pel camí cada cop més estret que recorre des de fa més de deu anys.

Copyright Project Syndicate